Web de

Joaquim Amat-Piniella

Escriptor i intel·lectual manresà (1913-1974)

"foren els ulls terriblement cansats de l'Amat-Piniella allò que més coses
em van saber dir del que havia significat l'infern nazi". (Montserrat Roig)

Valle-Inclán

Les arts i les lletres

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 2-10-1931)

 

No cal dir la trascendència que en aquests moments de desorientació general tant en el terreny de les lletres com en el de les arts, la tasca de valoració i de sospesament, la tasca d’escatir la bonesa i l’autenticitat de cadascuna de les personalitats. I aquesta mateixa desorientació que per una banda fa interessant la crítica sincera i rectilínia, per l’altra la fa difícil. És indubtable que l’heterogeneïtat d’orientacions i les tendències més diametralment oposades per les quals es desenvolupen els autors d’avui en dia, seguint les inclinacions de llurs escoles respectives, dificulten notòriament els treballs de la crítica aciençada, que jutja igualment il·legal la iconoclàstia superficial dels pruïjosos de novetats cridaneres que l’esperit encledat i regressiu dels crítics que exalten les formes tradicionals i desconsideren sistemàticament i sense cap raó el que té un ressò de modernitat i renovació.

Però, per damunt de totes les tendències, per damunt de les banalitats de la crítica unilateral, s’alcen, per sí sols, per la força exterioritzadora de la valor real, les personalitats, les quals es col·loquen en una fortalesa inexpugnable contra tots els embats dels inconscients i dels nihilistes.

És per aquest mateix motiu, per aquesta divinització de la personalitat, que creiem oportuna una valorització conscient, prescindint de classificacions i de partidismes, d’alguna de les personalitats contemporànies de la literatura espanyola. I en ratificar-nos en aquest propòsit s’alça sòlida i impol·luda l’austera figura de D. Ramon Maria del Valle-Inclan.

Aquest “viejo dios altanero y esquivo que se animase en la frialdad de sus esculturas” com deia Rubén Darío, es presenta davant dels nostres ulls com un esperit recercador, inquiet, nòmada, acuciós, anhelant, que es reflecteix immillorablement en la complexitat del seu talent literari. Tota la seva vida aventurera, sembla situar-se en un paral·lelisme estret amb el que constitueix la seva vivència artística. Igualment que cerca en els viatges i en els oficis que ha exercit, la justa acomodació del seu temperament, cerca també en la varietat d’estils literaris i d’escoles l’actitud que sigui el reflexe exacte del seu esperit, la que tingui més probabilitats d’ésser la plasmació del jo intern, tan característic i tan ric en el barbut autor que ens ocupa. Valle-Inclan passa de semi capellà a soldat a Nova Espanya, de soldat va al periodisme, d’ací recula a milícia, i finalment torna a Espanya, on exerceix com a escriptor. Literàriament salta del classicisme del Segle d’Or espanyol, una mica apoetitzat, fins al realisme més agre i el satanisme més esgarrifós, passant per un estil utra-poètic i a voltes àdhuc enfarfegat.

A la primera època, corresponen els drames del tipus: “Voces de gesta”, “Al resplandor de la hoguera”, etc.; a la segona les Sonates i “La marquesa Rosalinda”; i a la tercera, la més personal i característica, la més mordaç i vibrant, els “esperpentos”, en disposició teatral i de petites dimensions, al valor de les quals no s’ha prestat atenció fins aquests darrers temps.

Direm, però, que totes les diferències que animen i diversifiquen l’obra de D. Ramon, podríem dir que són formals o secundàries. Altrament, en totes les més antípodes facetes de la seva activitat artística, hi ha el mateix fons, una idèntica essència, un mateix temperament literari que anima i els infundeix l’alè de la personalitat. Per tota la labor de Valle-Inclán traspua una mateixa cruesa, un acerbitat punyent, una ferotgia i un satanisme esmussadors. En dos dels aspectes de la seva obra –el drama històric evocador del teatre clàssic espanyol i les sonates- fa l’efecte com si usés de la poesia exuberant i florida, per suavitzar l’agudesa i la nuditat dels seus temes. En “Voces de gesta” per exemple, hi ha algunes escenes d’un realisme exacerbat i aspre que es veu forçadament enlairat a una poesia que resulta enganxosa i que li lleva tota la magnificència; en les sonates ens trobem amb el tipus divuitesc del Marquès de Bradomin, falsejat i disfressat en el seu cinisme per una poesia abundosa i sobrera mantes voltes.

En l’altre aspecte o sigui, en els “esperpentos” ens presenta el realisme característic d’una manera incisiva i àdhuc cruel. Tot és descarnat, escabrós, vil: els tipus, els ambients, els assumptes, les expressions. L’autor sembla talment un posseït de febre anti-humana, un home que es rabeja en la misèria, en la baixesa, en la crueltat.

Gómez de Baquero, diu “Valle-Inclán ha llegado a la perfección en la estilización de lo bufo... No se ha llegado, desde “La Celestina”, a tan audaz libertad en punto a escenas y a expresiones del lenguaje plebeyo como en los “Esperpentos”, y sin embargo la alquimia del autor extrae de entre la vulgaridad y hasta de entre la basura la partícula de oro, la vibración de arte, la emoción o el color”. Paraules justes, car cal tenir en compte que la prosa sobirament estilitzada de l’autor puja per damunt de la misèria humana, la reproducció de la qual tant li plau. Té la virtut de envilir-se amb els assumptes, de conservar a través de les bandarreries que descriu, una subtilitat i unes maneres perfectament aristocràtiques.

A remarcar, doncs, en aquest procés de revalorització dels autors castellans la personalitat veritable i incontrovertible de D. Ramon Maria del Valle Inclan.

J. Amat i Piniella