Web de

Joaquim Amat-Piniella

Escriptor i intel·lectual manresà (1913-1974)

"foren els ulls terriblement cansats de l'Amat-Piniella allò que més coses
em van saber dir del que havia significat l'infern nazi". (Montserrat Roig)

Una conversa amb la senyora Elisabeth Coëmans

Els passavolants diuen...

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 20-12-1935)

 

Acabat  el concert de la senyora Elisabeth Coëmans de Pérez-Farràs, celebrat dimarts al Teatre Conservatori, vàrem tenir ocasió de parlar uns moments amb la il·lustre violinista, mentre ella descansava bo i ingerint un refresc.

–Periodista? –pregunta ella tot allargant-nos la mà–. Deu anar d’interviú? Sobretot no em demaneu si tinc promès.

La tranquil·litzem. No ens proposem demanar-li més que opinions sobre el seu art.

–Per a mi –ens diu amb accent de sinceritat– la música és una follia. L’activitat musical forma part de la meva vida. No sabeu el bé que m’ha fet, durant aquesta temporada de tribulacions que estic passant, l’haver tingut unes preocupacions artístiques. Per a mi, la música ha estat la «flama blava» que m’ha confortat espiritualment i àdhuc materialment, obrant de sedant de les meves dissorts.

–Què opineu de la música espanyola?

–Li tinc una admiració molt profunda. Més encara, un respecte que fa que abans d’interpretar cap obra espanyola, tingui la certesa de reeixir. Ho comprendreu; jo no sóc espanyola i sempre em sembla que vaig a cometre una traïció al sentit pregon de la música d’aquest país.

–A desgrat de tot –ens permetem objectar– hi ha hagut homes de raça eslava i germànica que han reeixit en la composició i en l’execució d’obres de factura espanyola.

–És veritat, però deuen ésser més atrevits que jo.

Fa ací una pausa breu.

–L’amic Vilalta –continua dient dirigint-se al seu acompanyant, present a la conversa– n’és un gran interpretador de la música espanyola. Ell m’ajuda eficaçment quan m’hi enfronto.

–I de la música moderna?

–Jo, en art, sóc una reaccionària. Reconec la vàlua de molts compositors actuals, però em costa comprendre’ls. Sóc una admiradora fervent del triangle que jo en dic de les tres B: Bach, Beethoven i Brahms. Són, al meu entendre els tres puntals de l’edifici clàssic. Sóc reàcia a acceptar certes ruptures amb el passat. Em cal reconèixer que tenen un valor experimental i que, en la història de la música, s’ha vist repetidament com temptatives arriscades eren, a la llarga, incorporades al classicisme. Tal vegada passi una cosa semblant amb la música contemporània. No nego aquesta possibilitat, car hi ha talents creadors que s’avancen a l’esperit i a la sensibilitat de l’època en què han de desenvolupar-se.

En arribar ací, vénen diversos amics i la conversa es generalitza. Es parla de l’il·lustre empresonat al Castell de San Julián i la senyora Coëmans explica amb molta gràcia, algunes anècdotes relacionades amb la seva estada a Cartagena. Nosaltres, però, hem promès no parlar d’altra cosa que de música. La nostra comesa, doncs, acaba ací.
 

J. A. i P.