Web de

Joaquim Amat-Piniella

Escriptor i intel·lectual manresà (1913-1974)

"foren els ulls terriblement cansats de l'Amat-Piniella allò que més coses
em van saber dir del que havia significat l'infern nazi". (Montserrat Roig)

Una bona setmana de cinema

El cinema

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 24-2-1932)

 

Els empresaris de casa nostra van alternant amb els bons i els mals programes. L’una setmana ens ofereixen el rave i l’altre la rosa exhuberant. Recordem que la setmana passada no poguérem fer comentari sobre els films projectats el diumenge anterior per no agafar fama de reventistes. Avui no ens podem queixar, puix que els films projectats diumenge passat no fan cap mal paper. Però, la setmana entrant ens tornarem a trobar amb el senyor Mojica. (No hi podem fer més...) En fi, haurem de fer com aquelles noies que són promeses i que per saber si són estimades pel nuvi desfullen una marguerida, amb els sí i els no característics. Llençarem els raves i ens quedarem amb les roses

FINALITAT.– Al nostre entendre, l’acció ha d’ésser sempre un dels aspectes secundaris en un film. No té gaire importància. Ha d’anar supeditada, però també vinculada, a allò que esdevé la característica principal de l’autor. Un cop serà a la exaltació imaginativa de Fritz Lang, altres al sentit trepidant del ritme que posseeixen un Eisenstein o un Eikk, altres a la fina ironia d’un René Clair, etc. Per això és condició indispensable que aquesta acció estigui com esmortuïda, que no passi d’ésser més o menys vagament un «tema», un pretext per a la idea fonamental que hagi de constituir el bastiment del film. Altrament una acció abundosa i enfarfegada no fa més que distreure l’atenció i malmetre-ho tot.

El cas de «Fatalitat» és un d’aquest darrers. Una acció massa complicada, una truculència fabulosa, amb fugides arbitràries, amb narcòtics i portes secretes, amb espies disfressats a cada pas, no té pas aquella importància secundària tan imprescindible per fer una obra d’art, sinó que amb la seva intensitat, també incongruència a voltes, abassega l’atenció de l’espectador i s’interferencia, amb predomini per la seva part, amb totes les altres qualitats (evidents) que ens ofereix el film.

Sternberg, s’ha proposat amb aquesta obra fer un estudi més de la idiosincràcia femenina. D’ençà que té sota la seva fèrula a Marlene Dietrich, el director alemany ha emprès una trajectòria parabòlica ben palesa i finalment delimitada. Els seus tres films –«L’Àngel Blau», «Marroc» i «Fatalitat»– són tres solucions totalment oposades a unes idèntiques premises. Són les respectives reaccions de tres dones col·locades dintre d’un ambient igualment putrefacte, gairebé podríem dir d’una mateixa dona. La Lola de l’«Àngel Blau» reacciona esdevenint la dona fatal –massa horriblement fatal– per al professor. En «Marroc» reaccionarà regenerant-se amb una heroïcitat (el marxar a peu desert enllà) el mòbil de la qual haurà estat la sexualitat exacerbada, la passió terriblement avassalladora. En «Fatalitat» l’estímul que la fa reaccionar no és altre que un sentiment patriòtic. Així, doncs, podem veure seguir un procés gradual cap a una dona cada vegada una mica més sublim, dintre d’un ambient poc idoni per a la sublimitat. Sternberg en els tres films que ha bastit amb Marlene ens ha presentat tres suïcides molt ben treballades i portades amb mà mestra.

En «Fatalitat» Marlene no fa cap creació. Tot el seu treball és una repetició de la seva obra anterior, un retorn a uns gestos esdevinguts tòpics, un mateix arrossegar-se. Unes actituds que ja coneixem massa.

Tota la resta dels aspectes sota els quals podem considerar el film, queden pressupostats dient que el director és Josef von Sternberg. Remarquem, però, una excel·lent sonorització, un traspàs d’unes escenes a altres molt original (per sobreposició d’imatges), i uns recitals de piano  fortament colpidors.

Però, no estaria bé que per una vegada, si més no, vegéssim un film de Marlene sense la direcció de Sternberg, i un film d’aquest sense la interpretació de Marlene?

LES PERIPÈCIES DE SKIPPY.– Mai havíem pogut sospitar que un home pogués fer un prodigi tan extraordinari com el que ha fet Norman Taurog amb els infants que interpreten «Les peripècies de Skippy». Tots ells, posseïts d’una sensibilitat extraordinària, amb un domini del gest i de l’expressió que sembla inversemblant. L’obra és d’una simplicitat exemplar, portada a un patetisme «in crescendo» i amb un verisme que diu molt a favor de les dots d’observació de Norman Taurog. Aquest director –fins ara desconegut de nosaltres– ha sabut penetrar en la psicologia de l’infant, d’una manera tal, que en moltes ocasions veient el film, recordem haver viscut uns instants semblants, un drama idèntic, en la nostra infantesa.

Taurog és el Mark Twain del cinema.

Hi ha moments realment meravellosos: quan es lleva al matí i es fa la «toilette», quan fa de perdonar vides en el barri brut, quan retorna, amb el seu amic, de la casa on li han mort el gos i tracta de consolar-lo (moment d’una humanitat profunda i d’una gran emoció) i al final quan el pare va amb ells a fer entremaliadures, són escenes que no oblidarem gaire fàcilment.

Un gran film, sí; però no per a infants, com ha dit algú des d’un diari local, sinó per als grans, puix que els infants no el poden entendre. Això donant el nom d’infant als nens de menys de deu o dotze anys.

AMAT

El cinema

Una bona setmana de cinema

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 24-2-1932)

Els empresaris de casa nostra van alternant amb els bons i els mals programes. L’una setmana ens ofereixen el rave i l’altre la rosa exhuberant. Recordem que la setmana passada no poguérem fer comentari sobre els films projectats el diumenge anterior per no agafar fama de reventistes. Avui no ens podem queixar, puix que els films projectats diumenge passat no fan cap mal paper. Però, la setmana entrant ens tornarem a trobar amb el senyor Mojica. (No hi podem fer més...) En fi, haurem de fer com aquelles noies que són promeses i que per saber si són estimades pel nuvi desfullen una marguerida, amb els sí i els no característics. Llençarem els raves i ens quedarem amb les roses

FINALITAT.– Al nostre entendre, l’acció ha d’ésser sempre un dels aspectes secundaris en un film. No té gaire importància. Ha d’anar supeditada, però també vinculada, a allò que esdevé la característica principal de l’autor. Un cop serà a la exaltació imaginativa de Fritz Lang, altres al sentit trepidant del ritme que posseeixen un Eisenstein o un Eikk, altres a la fina ironia d’un René Clair, etc. Per això és condició indispensable que aquesta acció estigui com esmortuïda, que no passi d’ésser més o menys vagament un «tema», un pretext per a la idea fonamental que hagi de constituir el bastiment del film. Altrament una acció abundosa i enfarfegada no fa més que distreure l’atenció i malmetre-ho tot.

El cas de «Fatalitat» és un d’aquest darrers. Una acció massa complicada, una truculència fabulosa, amb fugides arbitràries, amb narcòtics i portes secretes, amb espies disfressats a cada pas, no té pas aquella importància secundària tan imprescindible per fer una obra d’art, sinó que amb la seva intensitat, també incongruència a voltes, abassega l’atenció de l’espectador i s’interferencia, amb predomini per la seva part, amb totes les altres qualitats (evidents) que ens ofereix el film.

Sternberg, s’ha proposat amb aquesta obra fer un estudi més de la idiosincràcia femenina. D’ençà que té sota la seva fèrula a Marlene Dietrich, el director alemany ha emprès una trajectòria parabòlica ben palesa i finalment delimitada. Els seus tres films –«L’Àngel Blau», «Marroc» i «Fatalitat»– són tres solucions totalment oposades a unes idèntiques premises. Són les respectives reaccions de tres dones col·locades dintre d’un ambient igualment putrefacte, gairebé podríem dir d’una mateixa dona. La Lola de l’«Àngel Blau» reacciona esdevenint la dona fatal –massa horriblement fatal– per al professor. En «Marroc» reaccionarà regenerant-se amb una heroïcitat (el marxar a peu desert enllà) el mòbil de la qual haurà estat la sexualitat exacerbada, la passió terriblement avassalladora. En «Fatalitat» l’estímul que la fa reaccionar no és altre que un sentiment patriòtic. Així, doncs, podem veure seguir un procés gradual cap a una dona cada vegada una mica més sublim, dintre d’un ambient poc idoni per a la sublimitat. Sternberg en els tres films que ha bastit amb Marlene ens ha presentat tres suïcides molt ben treballades i portades amb mà mestra.

En «Fatalitat» Marlene no fa cap creació. Tot el seu treball és una repetició de la seva obra anterior, un retorn a uns gestos esdevinguts tòpics, un mateix arrossegar-se. Unes actituds que ja coneixem massa.

Tota la resta dels aspectes sota els quals podem considerar el film, queden pressupostats dient que el director és Josef von Sternberg. Remarquem, però, una excel·lent sonorització, un traspàs d’unes escenes a altres molt original (per sobreposició d’imatges), i uns recitals de piano  fortament colpidors.

Però, no estaria bé que per una vegada, si més no, vegéssim un film de Marlene sense la direcció de Sternberg, i un film d’aquest sense la interpretació de Marlene?

LES PERIPÈCIES DE SKIPPY.– Mai havíem pogut sospitar que un home pogués fer un prodigi tan extraordinari com el que ha fet Norman Taurog amb els infants que interpreten «Les peripècies de Skippy». Tots ells, posseïts d’una sensibilitat extraordinària, amb un domini del gest i de l’expressió que sembla inversemblant. L’obra és d’una simplicitat exemplar, portada a un patetisme «in crescendo» i amb un verisme que diu molt a favor de les dots d’observació de Norman Taurog. Aquest director –fins ara desconegut de nosaltres– ha sabut penetrar en la psicologia de l’infant, d’una manera tal, que en moltes ocasions veient el film, recordem haver viscut uns instants semblants, un drama idèntic, en la nostra infantesa.

Taurog és el Mark Twain del cinema.

Hi ha moments realment meravellosos: quan es lleva al matí i es fa la «toilette», quan fa de perdonar vides en el barri brut, quan retorna, amb el seu amic, de la casa on li han mort el gos i tracta de consolar-lo (moment d’una humanitat profunda i d’una gran emoció) i al final quan el pare va amb ells a fer entremaliadures, són escenes que no oblidarem gaire fàcilment.

Un gran film, sí; però no per a infants, com ha dit algú des d’un diari local, sinó per als grans, puix que els infants no el poden entendre. Això donant el nom d’infant als nens de menys de deu o dotze anys.

AMAT