Web de

Joaquim Amat-Piniella

Escriptor i intel·lectual manresà (1913-1974)

"foren els ulls terriblement cansats de l'Amat-Piniella allò que més coses
em van saber dir del que havia significat l'infern nazi". (Montserrat Roig)

Un vici americà i les operetes

El cinema

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 11-11-1932)

 

El cinema comença amb les deliqüescències i els llagrimeigs plens de cabelleres i de ventalls de ploma encabritada, a càrrec de les Manichelli, Robine, Jacobini, Bertini (immortal!) i companyia. Cinema de grans emocions, satisfactòriament putrefactes. Seguidament el cinema americà ens porta una alenada d’aire fresc amb els films del Far-West. Preponderància d’exteriors, cavalls escultòrics, pistoles plenes de lluïssors sinistres, ritme agitat, bigotis retallats carregats de dolenteria, el triangle etern del bo, el dolent i la ingènua, fotogènia admirable dels cow-boys. William Hart, Hoot Gibson, Norman Kerry i altres descobreixen el cinema. Ens el deixen definir, per primera vegada, com a un art característic, essencialment plàstic i dinàmic. Però com que no hi ha goig que duri cent anys, aviat aquest descobriment es veu desvaloritzat per un vici nacional als Estats Units: la standardització. Els films de l’Oest es repeteixen tant i tant, sota uns mateixos patrons, que arriba el moment que ja no interessen a ningú.

Llavors el cinema americà comença a orientar-se. Abandona els principis uniformitzadors ianquis i, sense caure en les desesperacions teatrals dels cineastes europeus, arriba a un grau de perfecció tan gran que algú se sent autoritzat per a afirmar que el moment de plenitud del cinema no és gaire llunyà. Això s’escau cap els finals del cinema mut.

La descoberta del sonor cau com una bomba i l’horitzó es dilata extraordinàriament. El cinema envaeix els camps del teatre i del music-hall. Cotització de la revista en tecnicolor, amb grans evolucions de «girls» de cames perfectes, cançons sentimentals per chansonniers de smocking i amb exhibició de tota classe de vestits (?) sugranyescos damunt de vedettes de primera categoria. Ultra això grans produccions, a base de teatre retratat. El públic, que no està per confusions i que vol teatre al teatre i cinema al cinema, es vacuna, aviat, d’aquesta nova malaltia.

Els americans no estan contents fins que creuen haver trobat per al cinema sonor el que el film de cow-boys havia estat per al cinema mut, en les pel·lícules de gangsters. I, veritablement, hem de reconèixer que, en últim terme, el film de contrabandistes d’alcohol és la reacció contra l’amanerament i les interferències desvirtuadores en el cinema parlat: la mateixa emoció, el mateix ritme foll, la mateixa plasticitat, la mateixa fotogènia que en els films de vaquers. Però, per segona vegada, el vici de la standardització és la causa de la fadiga de l’aficionat. (Darrerament, el públic manresà podé somriure davant de la matança que posava fi al film «El monstre de la ciutat», exhibit al Goya). I és ací quan el cinema americà en no saber on arrapar-se gira l’esguard a Europa i es troba amb la sorpresa que són els alemanys, precisament, els que inspirats en René Clair han sabut crear un gènere ben precís i centrat dintre el cinema sonor: l’opereta cinematogràfica.

D’un temps ençà aquesta classe de films són el nostre pa de cada dia. No ens en queixem. Solament fem una constatació. Momentàniament, i acceptant la teoria que es va al cinema a passar una bona estona, la generalitat de les operetes, tant alemanyes com americanes, són divertides, dignament presentades, ben interpretades, de música agafatosa i agradable, etc. Però temem sincerament que les cases americanes en acceptar i cultivar el gènere no caiguin per tercera vegada en el vici nacional de la fabricació en sèrie. Un excés d’operetes sonores podria arribar a fastiguejar-nos tant –si no més– com els cavalls dels cow boys i com els trets dels fusells metralladores.

AMAT