Web de

Joaquim Amat-Piniella

Escriptor i intel·lectual manresà (1913-1974)

"foren els ulls terriblement cansats de l'Amat-Piniella allò que més coses
em van saber dir del que havia significat l'infern nazi". (Montserrat Roig)

Un mot arrossegat

Tribuna lliure

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 28-11-1930)

 

Moltes vegades succeeix que un mot, en si vulgar, et frapa d’una manera sorprenent i esdevé en el cabdell esbutllat de la teva imaginació com una espècie d’ombra impresionant i enutjadora. Però aquest fenomen s’esdevé en una potència elevada quan és repetit amb freqüència insidiosa.

I això m’ha succeït amb la paraula «normalitat». Ja fa aprop d’un any que l’arrosseguen per aquests móns de Déu. Un mot que ha estat corejat per grups impressionants, de tan nombrosos, els quals unes vegades aixordaven amb l’ampul·lositat del seu so variat i d’altres s’enflaquien fins a quedar gairebé emmudits.

I tanmateix cal remarcar que amb uns mesos de tranquil·litat pràctica i subversió espiritual, a darrera d’aquest mot hem vist coses verament espectaculars, unes histrionades dignes d’encomi, un estirar i un arronsar la corda que ens fa creure que el govern es dedica a fer sonar una campana molt grossa i molt poc apuntalada. No seríem pas nosaltres els qui juraríem que no es pot ensorrar.

I mentrestant un grup de senyors respectables s’entesta a ficar-nos a la barretina l’idea que anem cap a la normalitat. En manifestacions, en intervius, en conferències se’ls remarca un desig frissós d’encasquetar-nos aquesta cabòria.

Però nosaltres els direm que no s’amoïnin més. A la fi i al cap, ja sap el lector que no som tan dolents de permetre que continuïn amb un neguit com aquest.

Per la nostra part, n’estem tan convençuts que anem vers a la normalitat, que fins creiem que, temps ha que hi som. Creiem que, de vuit anys ençà, fruïm de la normalitat més sincera. Volen més tranquil·litat que la que palesàvem durant els set anys de Dictadura? No hi havia vagues, ni protestes, ni atemptats; al Marroc tot s’arranjava; si qualque insurrecte alçava una miqueta el cap, se li deia amablement que podia carregar-se-la, els pistolers es dedicaven al descobriment de complots imaginaris... i si no us ho creieu, agafeu els diaris d’aleshores.

Després dels set anys de vida plàcida, que ens recordaven un  estiueig i una vacança contínua, va caure el Dictador I i sembla que caigué d’una altura considerable, car de resultes de l’accident morí aviat. El va succeir un home que proclamant un odi a mort a qualsevol dictadura, va voler-nos portar a la «normalitat», que en aquest cas estem segurs que significa una anormalitat acabada. Ja que haveu de saber que el costum establert de set anys, ço que vol dir: inactivitat, mudisme absolut i altres coses igualment suaus, ens havia encomanat una vida que a nosaltres no ens podia semblar més normal, tant que si aleshores ens haguessin parlat d’eleccions potser hauríem exclamat: «Què significa això de tirar paperetes a un pot? Per què tanta de comèdia?» La normalitat en el moment actual no pot ésser més definida i clara, ja que per sort continuem de la mateixa manera o pitjor que abans ço que vol dir que com més va més normals, de la bona normalitat, som. El Govern, d’antuvi, intentava adur-nos cap a la normalitat dolenta; sortosament se n’ha adonat a temps, i ara, per la nostra sort, tornem a estar en el punt més dolç, com el peix a l’aigua, de tal manera que si tornessin totes aquelles coses que fins temo anomenar (eleccions, justícia, llibertat, democràcia, etc.) ens tornaríem descentrats, anòmals. És el costum... Són prop de vuit anys d’un mateix règim...

J. A. i P.