Web de

Joaquim Amat-Piniella

Escriptor i intel·lectual manresà (1913-1974)

"foren els ulls terriblement cansats de l'Amat-Piniella allò que més coses
em van saber dir del que havia significat l'infern nazi". (Montserrat Roig)

Un front nacional contra l'unitarisme

Una il·lusió de Gaziel

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 9-6-1934)

 

El nacionalisme reivindicatiu, la consciència de poble apte per regir els propis destins, és un sentiment que neix i es genera en un sector d’una certa formació cultural i espiritual, per a introduir-se més tard a tota la massa del poble, així que cristal·litza en unes realitats concretes. Aquest és un fenomen universal, del qual podríem citar-ne molts casos exemplars.

La trajectòria històrica del catalanisme, no constitueix pas una excepció d’aquesta norma gairebé general.

Observeu, sinó, com el partit polític que en els inicis del catalanisme, aglutinava la força més important d’aquest sentiment, estava integrat, gairebé en la seva totalitat, per persones d’una posició benestant, que són els que llavors gaudien d’un nivell mitjà de cultura més elevat. El catalanisme tenia exclusivament un caràcter polític i sentimental, i una ideologia perfectament abstracte. És per això, que les masses obreres i camperoles no podien sentir-s’hi atretes. En el si del partit catalanista hi veien únicament el patró o el propietari. Hi veien el partit que propugnava per una llibertat nacional que no era pas una concreció de les llibertats individuals, que no era pas la garantia d’una situació més justa i equitativa. I no podent ésser catalanistes fins arribaven a oblidar-se de la seva condició de catalans. Aquesta posició dramàtica de les classes modestes va resoldre’s en produir-se el catalanisme d’esquerra, que volia donar un contingut social al nacionalisme català i que amb l’adveniment de la República ha pogut realitzar el seu propòsit. Macià, amb l’única arma d’un prestigi personal obtingut a còpia de sacrificis i d’austeritat, va saber obrar el prodigi. Avui, l’Esquerra Republicana de Catalunya, juntament amb altres partits que han obeït a una mateixa necessitat històrica, no fa més que seguir la ruta que li assenyalà Macià en tres anys d’actuació pública.

Desapareguda la barrera de l’aprensió, que era l’única que obstaculitzava l’entrada de les masses obreres de Catalunya al catalanisme, les coses han pres tot un altre tombant. El nostre nacionalisme en totalitzar-se, en matisar-se de tendències polítiques, ha passat a constituir una nova concepció de l’Estat, amb  més eficiència pràctica que no pas quan no depassava la tribuna del teoritzant o el llibre de l’elocubrador. Ha arribat àdhuc a posar en perill tota la concepció castellanista de l’Estat. I si no ha aconseguit els seus propòsits (la qual consecució sembla ésser cada dia més llunyana) ha estat perquè el catalanisme ha perdut la seva condició de totalitari.

En un cas ben clar: en concretar-se el contingut de justícia social del catalanisme, en unes formes jurídiques que han estat dictades pel Parlament català, s’han lesionat els interessos d’aquelles persones acabades que havien senyalat, en un temps el primers passos del catalanisme i que ara romanien arraconats, perquè el seu catalanisme abstracte havia estat superat per una ideologia, més d’acord amb les inquietuds del nostre temps. I bo i reconeixent la inutilitats present d’aquest catalanisme, han decidit prescindir-ne en absolut i deixar que abans que tota altra cosa, prevalgués en ells la condició de persona acabalada que defensa uns interessos. El patrimoni els ha fet renegar de la Pàtria. A més hi ha un altre fet prou interessant per a consignar-lo. L’adscripció a aquest sector, d’un nucli de personatges que ni tan solament s’han sentit mai catalans, i que ara si a tots plegats els lliga alguna cosa és una mera solidaritat d’interessos.

Heus ací per on el partit que havia guiat el catalanisme en la primera rampa del seu camí prou llarg i dificultós, s’ha convertit, en els moments presents, en l’única força anti catalana que avui té vida a Catalunya. Ens hem d’acostumar a negar li la seva condició catalanista. Ni que vingui un penediment. El mal que ens ha fet ha estat massa gros. I si ens cal refer el sentit totalitari, que a la llarga ens ha de fer triomfar, és a dir, si ens cal trobar un partit de dreta, però abans que de dreta català, no hi ha dubte que aquest serà Unió Democràtica de Catalunya que ha sabut no caure en la vergonya d’una claudicació i d’una traïdoria.

***

Ens ha suggerit aquest comentari, les paraules de Gaziel (el cronista de cada divendres a «La Vanguardia»), en les quals demana un punt final a les baralles intestines entre els catalans i propugna per la creació d’un front nacional per tal de lluitar contra l’esperit castellanista i unitari que, tan violentment, fa reaccionar els homes de Madrid.

¿Vol Gaziel que fem les paus amb el partit que ha obert les portes de Catalunya a la voracitat dels anti catalans? ¿Hem de fer bracet amb un partit que aprofita totes les ocasions per sabotejar l’autonomia? ¿Hem d’establir diàleg amb aquells que el defugen, en l’únic lloc on és viable, en el Parlament català? ¿Cal anar d’acord amb aquell partit que, així que s’ha fet una mica de justícia social, ja s’espanta i davant dels interessos que creu perjudicats, ja no es recorda del seu pretès patriotisme?

No creiem que calgui una contestació. Es poden establir fronts nacionals prescindint de colors polítics (que davant el suprem interès de la Pàtria no són res), quan el comú denominador de tots és precisament el patriotisme. Si no és així no hi ha entesa possible. I si el, per tants conceptes, admirat Gaziel entén una altra cosa, el creurem víctima d’una il·lusió que no s’adiu gens a la seva fama de bon observador de les realitats polítiques.

J. AMAT I PINIELLA