Web de

Joaquim Amat-Piniella

Escriptor i intel·lectual manresà (1913-1974)

"foren els ulls terriblement cansats de l'Amat-Piniella allò que més coses
em van saber dir del que havia significat l'infern nazi". (Montserrat Roig)

Un film de Paul Whitemann

El cinema

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 12-1-1932)

 

Retreiem sovint com a període de regressió en l’historial del cinema, la que seguí immediatament al descobriment del cinema sonor. En aquella època, quan ens afeixugaven amb unes revistes o operetes retratades, presentades amb gran reclam, desdibuixades pel tecnicolor i a base de música de gàbia de grills. Per a les cases productores amb fòbia de negoci i per als directors atordits per la novetat, era la reacció més simplista, el recurs més fàcil el llençar-se a un gènere de teatre apte per a filmar i per ésser acceptat pel públic.

De tot aquell contingent de films sonors, sense altra finalitat que la de fer cinema sonor, poca cosa se’n podé salvar. Llevat «Fox Movietone Follies 1929», «Broadway Melody», «Gales de la Paramount» i alguna altra en el gènere de la revista; i llevat «Parada d’amor», alguna producció alemanya i gairebé res més, en el gènere de l’opereta, tota la resta de les obres presentades anà miseriosament al naufragi.

Però en aquell torbellí se n’endugueren una producció que cal que reivindiquem, després d’haver-nos estat presentada el diumenge darrer. Ens referim a «El Rei del Jazz».

Paul Whitemann és el rei del jazz. Nosaltres tan poc amics dels adjectius col·locats per quedar bé, admetem aquests perquè reconeixem que poques vegades ha estat aplicat un qualificatiu amb tant d’encert com en aquesta ocasió.

Paul Whitemann amb la seva cara rodona, amb aquella rialla esponjada de simpatia i amb aquell dinamisme que li transpua per tot arreu, pot considerar-se com a un màgic del jazz orquestral. Allí els seus «boys» amb llurs instruments són les barretes de prestidigitador.

Amb ells es fica el públic a la butxaca i se l’endú on vol.

Tant individualment, com en el conjunt té una colla de companys comprenedors dels ritmes de jazz, simpàtics i habilíssims en recursos. Tres coses indispensables per a ésser un bon músic de jazz.

Els pianistes es destaquen sobretot en «The blue Rapsody», que Gerswin, es pot dir, escriví gairebé exclusivament per a ells.

Aquesta obra, és, a mans de Whitemann, quelcom arrevatador i altament suggestiu. Aquella melodia primitiva, plena de ressorts, carregada de ritme, que és el «leïtmotiv» de tota la rapsòdia, és del més legítim i quinta essenciat que hem sentit en jazz. Són els esgarips del «hot» que reviuen i es revolten més refinats que mai i més punyents i enervadors.

En la part musical cal recollir també el xàrleston «Happy Shoes» traduït arbitràriament per «Peus lleugers». Els dos pianistes i el cantant que l’interpreten primerament, saben encomanar-te el seu optimisme, i se t’enduen en el torbellí de llurs gestos i de llurs paraules.

Seria remarcable, aquella cançó a l’albada, sinó fos excessivament sentimental, massa apoteòsica i no fos interpretada per un home tan tenoril com John Boles.

Entre els actors i actrius de music-hall que acompanyen a Paul Whitemann en la seva tasca cal esmentar el ballarí de goma, la contorsionista i la noieta que a dalt del carro canta amb una gràcia tan corprenedora i emocionant que s’apodera d’un hom; com per un joc de taumatúrgia. Ens recorda contínuament els millors moments de la Sue Carroll de «Follies 1929».

El conjunt de «girls» és ajustat i cal remarcar la seva interpretació de «Peus lleugers» a claquettes, i en la composició que servia de pretext per a la seva presentació.

L’espectacle és d’una gran sumptuositat. A estones una mica massa i tot. En el darrer quadre, per exemple, àdhuc ens arribà a embafar. Sempre, però, amb un mínim de bon gust. L’sketch de les núvies és quelcom notable. Tècnicament esmentarem els treballs dels reflectors en verd i vermell (el film és tecnicolor) molt adients als passatges nocturns, així com també a la dansa d’aquell home bronzejat sobre el timbal. Aquest quadre és una veritable troballa.

En conjunt, entenem que és un film recomanable a aquells esperits «ancien regime» que encara es mostren refractaris als incontrovertibles valors del jazz. Paul Whitemann hauria tingut ocasió de practicar al damunt d’ells, la seva màgia virtud despuritanitzadora. Almenys hauria pogut constatar que sempre és millor una cosa així que totes les produccions tronades d’aquell pobre noi que es diu José Mojica i que de tant en tant es vesteix de sultà.

AMAT