Web de

Joaquim Amat-Piniella

Escriptor i intel·lectual manresà (1913-1974)

"foren els ulls terriblement cansats de l'Amat-Piniella allò que més coses
em van saber dir del que havia significat l'infern nazi". (Montserrat Roig)

Un "Cinema Club" a Manresa?

Pàgina de cinema

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 25-3-1932)

 

L’autor francès Benjamin Fondane escrivia una vegada en un to ponderatiu: «La nostra època, que s’ha ensagnat les mans matant tantes coses morals i espirituals, solament podrà apuntar-se en compensació una sola alegria: ¡haver vist la naixença del cinema!».

Actualment ningú dubta de les paraules aquestes o d’unes altres semblants. El cinema té tota l’estabilitat d’un fet consumat. Han pogut venir crisis, èpoques d’una banalitat paorosa, moments en els quals ha semblat produir-se una perillosa assimilació del cinema al teatre; però en conjunt, pot dir-se que la quantitat fabulosa de possibilitats que sempre ha contingut el cinema ha conseguit imposar-se i fer-se atribuir les prerrogatives de la seva individualitat netament delimitada.

Així, per exemple, ha estat certament inquietant la crisi que ha sofert darrerament amb l’aplicació de la sonoritat. I avui, tanmateix, ja podem estar tranquils. L’evolució precisa en la qual es desenvolupa el cinema sonor, una mena de procés d’individualització, ens esponja el cor d’optimismes. Però a pesar de tot el que hem dit, el cinema en l’actualitat és encara una nebulosa, quelcom d’una vaguetat i d’un caotisme afeixugadors. Fins a la data, de la totalitat de les obres que ens presenten únicament són aprofitables les excepcions, mentre la generalitat de la producció diu a grans crits: Cremeu-me! I si ultra això tenim en compte que no és factible la presentació de les escasses obres que poden anar, degut a la poca gràcia que farien a la massa del públic, traurem una deducció que malgrat la lògica no ens pot afalagar gaire. Sospesant-ho bé ens adonarem que estem condemnats a aguantar estoicament «in eternum» el que fins ara va constituint el nostre pa de cada dia.

De totes maneres, no em crec gens quixotesc en creure que a Manresa hi ha un nucli crescudíssim de persones de bon gust que desitjarien sortir-se d’aquest ambient putrefacte, sempre a la mercè dels primers en arribar, sempre enjouat a la fèrula de qualsevol actoret o actriu que perquè «treballava al teatre» ja es considera un «star» de primera magnitud.

Per què aquest nucli d’espectadors intel·ligents no podria aplegar-se sota el nom d’una Associació? Per què no amics del cinema, i sí del teatre i de la música?

El «Cinema Club», per exemple. Cinema selecte, per suposat, sense però, aquell tuf de pedanteria. Amics del cinema, sí; però amb aquell mínim indispensable de dignitat artística; del cinema conscient, del cinema cinematogràfic (valgui’ns la figura). Des d’ara preconitzem per un club d’aficionats al cinema. Club que tindria per finalitat fer les experiències més curioses a l’entorn de les dues èpoques del cinema. Club que pel seu caràcter eminentment cultural i amercantilista podria permetre’s la presentació d’obres fetes d’esquena al gros públic, que altrament no serà possible admirar.

De moment votem des d’aquestes ratlles per la propera constitució a Manresa del «Cinema Club».

AMAT