Web de

Joaquim Amat-Piniella

Escriptor i intel·lectual manresà (1913-1974)

"foren els ulls terriblement cansats de l'Amat-Piniella allò que més coses
em van saber dir del que havia significat l'infern nazi". (Montserrat Roig)

Toulouse-Lautrec

Les arts i les lletres

Joaquim Amat- Piniella
(“El Dia”,  5-8-1931)

 

En voler destriar una sèrie de concomitàncies que pugui haver-hi entre la pintura moderna i la contemporània, creiem que no hi ha com l’exhumació de les obres dels pintors post-impressionistes, que malgrat haver estat els promotors de la revolució artística, i les ànimes vivificadores dintre les primeres manifestacions d’aquesta subversió, ara s’han vist eclipsats per allò que porta de força abassegadora la novetat cridanera mantes vegades buida i inconsistent.

La notorietat, la personalitat autèntica del francès Toulouse-Lautrec ens confirma en aquest criteri. Són òbvies, i seria banal voler-les discutir, les influències del seu art en el de les joves promocions d’avui i àdhuc de les que ens són immediatament predecessores. Ell és el primer en reaccionar, a sublevar-se contra la imposició de l’impressionisme de portar les figures i els objectes a un realisme àtic, a una escultoritat falsejada. Tot i obtenir de Degas –el realista més pur- una empremta palesa, fa passar per damunt d’aquesta una ombra: un vel d’hiperestèsia, de sobresensibilitat que basten per canviar-la d’estructura externa, i podríem dir, generalitzant, de contextura. D’aquesta mixtura en surt, com un prodigiós “cocktail”, una pintura o dibuix provist d’un traç bellament energètic, forçut i vigoritzat, encara per l’alcoholisme, per la passió continguda, per la supersensibilitat, components de la síntesi constitutiva de la virilitat per antonomàsia.

No cal dir com en tot això hi contribueix fortament la vida de “music hall” i cabaret que ell tan freqüentment respirava. Les llotges del Moulin Rouge, del Moulin de la Gallette, etc. Eren les seves cambres de nit. Fins diria, que era aquest l’únic observatori, des del qual veia el món. Allí, a través del vas d’alcohol, a través del fum asfixiant del tabac, a través de l’ambient corrosiu i agre, a través de les vides sentimentals i tristament mercantilitzades de les dones, veia només, una faceta del món i de la vida parisina. Veia el moviment de nit, l’aspecte sical·líptic, els joves alegres i poca-soltes, els vells amb puntetes de sal i vinagre al bigoti i amb el monocle entelat per l’emoció ridícula i pueril del que va amb un pla preconcebut. Veia les dones carregades de roba: -mànegues “pernil”, apuntats a les faldilles, “corpiños” opriments, poliçons, pentinats alts i plens de cintetes- i amb una cara enormement característica: boca sensualment desdibuixada, mirar esllanguit, irradiant, lassitud. Les seves dones tenen l’aire de l’esoterisme de “cocotte”,  però subtilitzat per una elegància puixant que únicament podria imprimir un esperit estrenu com el de Toulouse-Lautrec.

Per a ell no hi havia res tan embriagador com la multitud, sobretot en aquells aspectes en que apareix cruel, baixa, crua, quan l’atmosfera pren un regust de tragèdia. Et sedueixen aquells paisatges montmartrencs, cosmopolites, agitats, fins al punt de què un crític l’ha nomenat repòrter al llapis de la vida que té els ribets de l’aiguafort.

Aquest fenomen s’explica, fàcilment per una afinitat espiritual entre ell i els motius que es complaïa en imitar. No hi ha altra cosa que una correspondència, que una completació. La seva incapacitat física havia gravat en el cor del pintor un acerb sentit de la vida. Com s’esplaiava el seu cor, quan trobava en el proïsme quelcom que li era afí! Com s’hi rabejava en fer sortir, traspuar pels ulls dels seus personatges, de les seves figures tota l’agror interna, tota la melancolia, tot un plor eixut i a voltes disfressat!

Jo crec que si un sentiment sentia envers els seus tipus no era pas compassió. Amb la seva art no es proposava altra cosa que dignificar-los...

J. Amat i Piniella