Web de

Joaquim Amat-Piniella

Escriptor i intel·lectual manresà (1913-1974)

"foren els ulls terriblement cansats de l'Amat-Piniella allò que més coses
em van saber dir del que havia significat l'infern nazi". (Montserrat Roig)

Teatre popular

L’escena catalana

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 28-1-1935)

 

Estem segurs que si fos possible veure amuntegat tot el paper que s’ha arribar a embrutar per tal d’escatir si el teatre està en crisi o no hi està, per a posar-ne en clar les causes i treure’n les conseqüències, quedaríem admirats de l’alçada de la pila. Periòdicament, de molt temps ençà, surt el comentarista des de les columnes de qualsevulla publicació, i posa el tema sobre la taula. Sobretot i diria paradoxalment, en el clos de la nostra vida teatral, en realitat tan migrada, la polèmica ha arribat ben sovint a termes apassionadors.

Avui, s’escau que és a nosaltres que ens ve a tomb de parlar de la qüestió, encara que la nostra modèstia ja ens dóna la fermança que no tindrem gaires contradictors. El desenvolupament que està tenint la temporada de teatre subvencionat al Poliorama, ens n’ofereix l’avinentesa.

Observem que dues de les obres representades fins ara, han tingut l’exclusiva de sostenir-se al cartell: «Madame» de Lluís Elies i «Els homes forts» d’Albert Piera. Dos autors nous de trinca, han tingut la virtut d’atraure al teatre un públic excepcionalment nombrós, cosa que molts noms ja consagrats eren impotents d’aconseguir feia temps.

No indica això que una de les causes primordials de la crisi del teatre, era la manca d’autors que renovessin una mica l’aire de la nostra escena? No tinc el gust de conèixer cap de les dues obres esmentades, però segons referències que em mereixen crèdit, ambdós autors han volgut fer teatre popular, han volgut fer riure, fer emocionar, fer divertir i fer reaccionar grans masses de públic, amb unes obretes sense res de transcendental, però ben escrites i ben pensades. Si han reeixit o no, ho diu prou clarament l’èxit que han obtingut. El públic ha començat a trobar un gust en aquest teatre, i això és començar un bon camí. Uns autors han ofert llurs obres a un gros públic i aquest les ha acceptades. Al capdavall és el gros públic el que anant al teatre ha de salvar lo de la crisi.

Ens apar tan lògic i tan obvi tot això, que no podem comprendre l’actitud d’alguns crítics, membres de capelletes literàries, sempre fatals en cledes espirituals, limitades com la catalana, els quals davant d’«Els homes forts», no s’han pogut estar de rebaixar-la fins abaix de tot i de trobar li tots el defectes imaginable. Potser sí que en té de defectes. Però hi ha defectes que en virtut d’una missió global de tanta transcendència com té el teatre català d’avui, tenint en compte que cal cercar l’acostament a l’escena catalana d’un públic heterogeni i ampli, però també constant, hi ha defectes doncs, que a voltes no són més que qualitats. El públic vol reaccions fàcils, vol el bo i el dolent, etc. Doncs, cal fer-li aquestes concessions, sempre que es sostingui aquell to discret i mitjà, separat per un abisme de la vulgaritat de safareig de certs autors, que es diuen «populars» i no són més que analfabets que mercadegen amb l’analfabetisme.

Aquesta discreció, aquest gust mitjà, aquesta facilitat elegant, són per exemple les qualitats que sostenen el teatre francès d’avui. I són també aquestes qualitats les que eduquen i formen, a pleret però d’una manera segura i constant, la intel·ligència col·lectiva d’aquell gros públic que s’ha acostumat a anar al teatre, fins a fer lo apte per acceptar obres de vàlua evident, obres atrevides, obres avançades i renovadores, les quals altrament es troben mancades d’escalf i de comprensió, per no estar a l’abast del públic que les va a veure. Aquest teatre autènticament popular té, doncs, una doble missió: reanimar la nostra escena, tot acostant li un públic vast i fervent, i formar espiritualment aquest públic bo i allunyant-lo de la mentalitat «paral·leliena» per a conduir-ne una «élite», que no trigaria a formar-se, envers el teatre de qualitat i de significació realment positiva, envers el teatre de càmera, que no podríem dir-ne.

Entenem que les edificacions no poden començar-se pel terrat. I el teatre català no és més que una edificació, en la qual tots els catalans de cor hem de posar-hi tota la cura i tot l’entusiasme, per tal com és una branca fonamental de la cultura nacional. I cal que d’aquesta fervor, en participin els artesans –els autors–, els quals l’encarrilin a copsar la gran importància que en l’art de l’edificació tenen els fonaments.

Qui sap si aleshores ens caldria parlar tan sovint de crisi de teatre?

J. AMAT