Web de

Joaquim Amat-Piniella

Escriptor i intel·lectual manresà (1913-1974)

"foren els ulls terriblement cansats de l'Amat-Piniella allò que més coses
em van saber dir del que havia significat l'infern nazi". (Montserrat Roig)

"Tabú" de F.W. Murnau

El cinema

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 20-1-1932)

 

La projecció de «Tabú» a la nostra ciutat ha revestit per a nosaltres un interès extraordinari. En primer lloc per tractar-se de l’obra pòstuma del gran director F. W. Murnau; segonament per les bones referències que teníem del film i finalment per ésser una de les obres que poden col·locar-se en el colofó del cinema silent. Quan Murnau filmà «Tabú» tot just feia poc temps que es practicava l’aplicació de la sonoritat al cinema. Després, un cop tingué enllestit «Tabú», se l’endugué la mort inexorable.

No seria interessant, avui, saber quin seria el seu criteri sobre el nou cinema? De quina forma entendria viable l’aplicació de la sonoritat? Com lograria el discerniment absolut entre el cinema i el teatre? Heus ací unes preguntes interessantíssimes. Tenint en compte el sentit cinematogràfic que els caracteritzava, el seu coneixement dels valors més essencials i de la tècnica del que hom anomena «setè art» no creiem gens difícil preveure una contestació.

***

Ja quan va projectar-se a Barcelona, el film «Ombres blanques» del genial Van Dike, algú va parlar insistentment de films contra la civilització. Ara, davant de «Tabú» hem recordat de seguida el film de Dike, i això no perquè tinguin molt de comú en les trajectòries que els animen respectivament, sinó segurament més aviat per aquella coincidència purament externa d’amb[dós] de descapdellar-se l’acció en unes mateixes terres.

Reconeixem que «Ombres blanques» era un film contra la civilització blanca, que era un clam de revolta vigorós i enèrgic contra les pressions i el despotisme dels explotadors disfressats de civilitzadors.

«Tabú» en té també alguna cosa de producció anti civilitzacionista. Però, allò que en l’obra de Dike era l’eix principal de l’acció, en «Tabú» no passa d’ésser un aspecte accidental i secundari.

Van Dike combatia la civilització, n’era el seu enemic; Murnau és l’home que filma per a desintoxicar-se de civilització.

El contrast que ens oferia el primer, aquell pas des de la felicitat paradisíaca fins a una situació infernal, fins a la misèria moral i material, era cru, amarg, fortament colpidor. Murnau ens presenta un cas semblant, però més amorositat més lubrificant, ja sigui desvirtuant l’interès de la trama cap a un altre pla, ja sigui portant el film cap a una exaltació poètica, plàstica i rítmica.

De cap de les maneres doncs, podem creure que el mòbil que impulsà el director d’«Albada» a filmar «Tabú» fos el dirigir un blasme a la civilització blanca. Al nostre entendre, fou únicament una pruïja de transportar a la pantalla una visió de totes les valors més altes que inclouen aquelles terres sense civilitzar, aquells cossos humans perfectíssims, aquells núvols essencialment fotogènics, les palmeres esveltes, les aigües netes i transparents...

***

La trama és ben teixida i portada sota un ritme normal i gens feixuc. Està, tota ella, matissada per múltiples plecs i detalls, els quals li donen, àdhuc un cert caire documental i científic.

Hi ha moments que són d’un patetisme transbalsador. Recordem sobretot el final, quan Reri fuig del costat del seu amant per seguir el vell sacerdot que l’ha de consagrar als déus els quals ja abans l’han declarada «Tabú», i ell la persegueix nedant fins que les forces l’abandonen...

***

Quant a la interpretació, cal fer remarcar que tots els rols estan a càrrec d’indígenes –llevat els que fan d’europeus o xinesos– i que tots ells realitzen una tasca meritòria en tots conceptes. Reri –una bellesa escultural– és d’una expressivitat extraordinària i s’ens presenta sense un mínim d’afectació. Ell –un vertader atleta– si més no, té les mateixes qualitats d’ella. De la realització tècnica, ni cal parlar-ne. Murnau és l’autor del film, i dit això, ja està dit tot. Una valoració fotogràfica minuciosa, un sentit molt viu dels angles i sobretot, aquella essència poètica transpua per tot el curs del film i que se t’endú en un mar de delícies...

***

Un gran film, però... seria possible que en la nostra memòria perdurés amb més força el record d’aquell altre film, que ja hem esmentat, aquella obra tan humana i profunda que es deia «Ombres blanques»...

***

No volem acabar aquest comentari sense esmentar breument aquell film que amb el títol de «Flor de passió», ens ha estat presentat aquesta setmana passada. Una obra sense cap reclam estrident, però molt precisa i d’una vida extraordinària. La primera part del film, fins que comença la intriga és digne dels millors moments del King Vidor de «I el món marxa...». Direcció acuradíssima, excel·lent fotografia, bon treball de càmera i una interpretació d’esment: Charles Bickford, Kay Francis i Kay Johnson treuen llurs papers amb molta desimboltura i traça.

AMAT