Web de

Joaquim Amat-Piniella

Escriptor i intel·lectual manresà (1913-1974)

"foren els ulls terriblement cansats de l'Amat-Piniella allò que més coses
em van saber dir del que havia significat l'infern nazi". (Montserrat Roig)

Strawinsky-Diaghileff

Ballets russos

Joaquim Amat-Piniella
("El Dia", 15-6-1931)

 

El ballet rus és un art de col·laboració, de síntesi, de conjuminació d’altres manifestacions de l’espiritualitat: pintura o escenografia, música, coreografia i vestuari. És a dir un complexe, un conglomerat de plàstica i ritme. Art pur, doncs, per excel·lència.

Els seus artistes, les seves personalitats també apareixen associades, l’una evoca constantment l’altra. Per això, Strawinski no pot ésser nomenat sense aparèixer conjunta l’ombra del difunt Sergi de Diaghileff, ànima de la segona època del ballet rus, la qual ha anat des del teatralisme i romanticisme alat de Chopin en “Les Sylphides” fins a la subtilitat assecada, rítmica, exultant, mecanitzada del propi Strawinsky amb Manuel Falla, Claudi Debussy, etc., passant per Shumman, Rimski, Borodin, Ravel, Tchaikovsky... Procés gradual des de la complicació escènica, fins a la sublimació, fins a la idealitat del cubisme i del post-impressionisme.

Els dos conspicus representants del ballet que ens ocupen avui es troben en el precís moment en què l’autor de “L’ocell de foc” acaba de desprendre’s de la fèrula de Rimsky Korsakoff, del qual discrepa, però del qual també n’ha après la netedat de matisos, la lleugeresa d’aquelles melodies que traspunten suament en “Petruchka” i “L’ocell de foc”.

Nijinsky, el ballarí dels salts inversemblants, dóna motiu a Strawinsky perquè faci una de les seves creacions immortals: “Sacré du Printemps”, tot mecanisme, força, agilitat...

En les darreres obres de Strawinsky “Apol Musageta”, “Noces” el modernisme arriba fins a l’exacerbació...

La Mort, -en majúscula- el va deixar sense la col·laboració de  Diaghileff, així com ja feia temps que l’havia deixat sense la de Nijinsky...

*******

L’Orquestra Simfònica del mestre Arbós donarà a conèixer una de les primeres obres que aquest genial rus va fer amb col·laboració de Diaghileff. Em refereixo a “L’Ocell de Foc”. En ella posa en relleu la mateixa força sensual, la riquesa d’elements i la poderosa dinàmica que havien caracteritzat els seus avantpassats, però portades a una superació, a una accentuació per aquella orla de modernisme, per aquella atmosfera neta, alambicada, destil-lada per l’escola de l’impressionisme musical.

L’argument d’aquest conte popular i tradicional consisteix en la humanització de tres fardells de roba i serradures amb estructura humana.

Adolfo Salazar diu referint-se a ella:

“Mentre la taula consisteix en dotar uns pobres titelles de sentiments humans, la realitat  no és altra que tres ballarins mecanitzats en els seus moviments, amb la rigidesa de marionetes”.

Aquesta mecanització que s’incrementa, com ja he dit, en obres posteriors del músic, fa que l’escolament del “motivs” sigui brusc, trencat, contrastador. Es complau en oposar extrems dissemblants per fer sentir per damunt de tot la força creadora i el saltironeig dels pensaments de la seva autèntica personalitat.

Preparem-nos a escoltar el ballet d’aquest “màgic dels sons”, com  l’anomena un crític francès, d’aquest home esquifit, pàl·lid, físicament vulgar, però que té grafiat en els seus llibres de música l’esperit viu, acolorit, vessant de ritme que el fa un dels cabdills d’aquest procés de revolució, de sanejament que caracteritza la nostra època.

J. Amat i Piniella