Web de

Joaquim Amat-Piniella

Escriptor i intel·lectual manresà (1913-1974)

"foren els ulls terriblement cansats de l'Amat-Piniella allò que més coses
em van saber dir del que havia significat l'infern nazi". (Montserrat Roig)

República

Tribuna lliure

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 21-4-1931)

 

D’ençà que hi ha la República a Espanya, d’ençà que Catalunya ha lograt la seva emancipació dintre el territori espanyol, sembla que hagi desaparegut del món aquell pessimisme foll, aquell malestar que duia implícit el règim liquidat.

Fins fa l’efecte que la Naturalesa és més bella, que els arbres han adquirit un verd primaveral més repujat i límpid que altres vegades, que el cel està ja net d’aquells núvols foscos de les hores d’incertitud i angoixa. En fi, sembla que tot l’existent ha adquirit uns matisos nous i unes inèdites belleses.

De tot això, ens n’adonem ara, car el trontoll experimentat a Catalunya el dia 14 d’abril, tenia una transcendència massa grossa perquè en un moment donat la saboregéssim tota. Pels que de temps havíem lluitat d’una manera o altra, per la reivindicació de les nostres llibertats, era un cop ple de força, un canvi brusc, a les seqüeles del qual era momentàniament difícil poder-nos aclimatar. El què fins aleshores havia estat un grapat de somnis, pels quals ja els nostres avis havien palestrat, s’havia convertit en una plaent realitat portada per la força d’una evolució circumstancial i popular. I la inèrcia d’aquella sobtada consecució de la base essencial sostenidora de l’autodeterminació del nostre poble feu que ens fos difícil una reacció immediata. Jo mateix he necessitat l’interval d’una setmana per poder sospesar tot el que això significa.

Ho feia en les hores del capvespre, que tenen un no sé què de banal i de desídia. He pensat en una Catalunya lliure, amb tots els drets i prerrogatives que corresponen a la seva personalitat, amb un idioma reconegut universalment, amb la possessió de tots aquells tòpics, abans armes inofensives contra l’absolutisme d’un monarca, i ara, convertit en aurèoles per a la República federal espanyola. M’ha calgut veure els monàrquics d’abans fent joc d’oportunisme dient-se republicans de tota la vida i essent els primers de portar la bandera tricolor al trau de l’americana.

M’ha calgut veure, sobretot, com de tot arreu sorgien homes abnegats que posaven per damunt dels interessos i fins per damunt de la pròpia seguretat personal, l’esforç per conservar en la seva integritat el nou ordre de coses establert.

Totes aquestes coses i moltes més encara han fet que al cap d’una vuitena de dies sabés comprendre l’abast, tota la transcendència que té aquest històric, ordenat però radical canvi. En la història de Catalunya s’ha començat una etapa més rica que totes les anteriors. Espanya té una República i Catalunya ha trobat en ella la solució dels seus plets seculars. Un cop concís sense cap mena d’efectisme revolucionari ha netejat el camí reblert d’espines que ens tenia reservat el règim monàrquic. Avui Espanya té una República petita, la qual hem d’ajudar tots perquè creixi plena de salut i de fortesa, és així com farem tasca constructiva i ciutadana, no pas embrutant-ho tot amb insídies i falsedats, com fan alguns elements reaccionaris i equívocs entestats en conservar l’esperit jesuític i encledat dels borbons de mala memòria.

Jo us haig de pregar, des d’aquestes ratlles, que  no oblideu els homes, dels quals us parlava més amunt, que s’assumiren les responsabilitats en aquells moments àlgids, quan encara era possible una reacció monàrquica. Els membres de la Junta de Govern provisional han fet una tasca molt més positiva i a l’ensems més perillosa que la dels ciutadans que, amb tot l’entusiasme que vulgueu, es reduïen a portar llacets i cantar himnes revolucionaris. Recordeu-los!

J. Amat i Piniella