Web de

Joaquim Amat-Piniella

Escriptor i intel·lectual manresà (1913-1974)

"foren els ulls terriblement cansats de l'Amat-Piniella allò que més coses
em van saber dir del que havia significat l'infern nazi". (Montserrat Roig)

"Reina" de J. M. de Sagarra

Teatre Conservatori

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 17-7-1935)

 

Si la discussió, la divergència de papers, bastides al volt d’una manifestació d’art, fossin una garantia de l’encert del seu autor en produir-la, hauríem de reconèixer que «Reina», de Josep M.ª de Sagarra, és la millor obra del fecund i popular poeta català. Ens guardarem prou, però, de fer una afirmació semblant. Perquè tot i essent cert que «Reina» ha provocat l’activitat polèmica de tots aquells senyors que en qüestions transcendentals sempre solen dir l’última paraula, no ha estat pas perquè Sagarra hagi revolucionat la trajectòria del seu teatre poemàtic, sinó perquè a aquells que de tot volen treure punta, els ha semblat que l’autor de «L’Hostal de la Glòria» havia canviat d’ideologia. Han jutjat l’essencial per l’accessori. En comptes d’escatir si l’obra tenia unes qualitats teatrals que mereixessin l’encomi o, de no tenir-les, la severitat, s’han limitat a discutir si ara l’autor s’havia afiliat a la Lliga o si continuava a Acció Catalana. Sagarra –ho entenem així– ha tingut al llarg de tota la seva obra poètica teatral un culte a les coses de la naturalesa. Ha estat, com deia un amic meu, un panteista devot.

En «Reina», el poeta expressa amb tota la seva grandesa la força abassegadora del «crit del mar». La suggestió del port acolorit i mandrós, l’atractiu de les bregues marineres, l’optimisme de les veles inflades, la bellesa sanitosa de la pell cobrada pel sol, se’ns presenten, a través de les tirallongues de versos de Sagarra, com un torbellí màgic que s’ho emporta tot. El poeta, però, entrat ja a la maduresa assenyalada i conservadora, no es resigna a lliurar se a la nostàlgia del que ell ha perdut, i des la seva nova fortalesa treu a relluir una arma defensiva apropiada. Al «crit del mar», que ja no és pels seus anys, oposa la serenitat, la calma, el repòs del turó coronat per l’ermita. Enfront de la droga absorvidora cerca l’antídot que li ha de fer perdre el desfici.

De panteista se’ns torna deista; de sensual, espiritualista. Una evolució així, en un poeta de l’executòria de J. M. de Sagarra no ens ha d’estranyar massa. Esguardant amb atenció la seva obra, trobaríem antecedents que explicarien sobradament això que avui ens apar sorprenent.

¿Ha reeixit, però, Sagarra en oposar en «Reina» les dues forces que diem? Al nostre entendre, no. El poeta ha construït uns dos primers actes magnífics, d’una gran força evocadora, molt ben ambientats i amb escenes molt belles (l’arribada dels mariners, la darrera conversa de la Reina amb l’Albanell, etc.), però al tercer acte el procés psicològic de la protagonista esdevé arbitrari i fals. La seva reacció és basada sobre uns fonaments estantissos, d’un misticisme adquirits com si es tractés d’una pulmonia. Insinuant aquest canvi, no donant-nos-el tan ràpid i fulminant, l’autor hauria aconseguit els mateixos resultats, amb l’aventatge que l’acció hauria acusat un major grau de versemblança.

Els components de la Companyia Vila Daví interpretaren excel·lentment llurs papers. El decorat i la presentació, discrets. El públic que omplenava el local de gom a gom, entusiasta i benevolent. Això és bo!

J. A. i P.