Web de

Joaquim Amat-Piniella

Escriptor i intel·lectual manresà (1913-1974)

"foren els ulls terriblement cansats de l'Amat-Piniella allò que més coses
em van saber dir del que havia significat l'infern nazi". (Montserrat Roig)

Reaccions

Tribuna lliure

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 25-9-1930)

És missió imprescindible de gairebé tots els països que es veuen sotmesos al despotisme dels règims absolutistes, el reaccionar d’una manera més o menys violenta.

Exemples tangibles ens els han donat una sèrie d’estats sud-americans: Veneçuela, Bolívia, Perú, Argentina i recentment Xile, que segons notícies, ha quedat frustrada tot just acabava de néixer.

Aquest fet comprova que ací a Europa els països no tenen ja la fortalesa de la joventut. Les repúbliques de Sud-Amèrica tenen la virior d’adolescent que ja fineix l’adolescència. Comprovem-ho al remarcar que de les dictadures que pesen o han pesat sobre els estats europeus, no n’hi ha hagut cap on el poble s’hagi mostrat disconforme amb els procediments dels tirans, d’una manera tan plena d’energia com la dels habitants de Sud-Amèrica.

Ací a Espanya n’hi ha hagut un cas prou palpable. Una dictadura durant set anys ha deixat sentir el regust de la seva fel. Ha estat una dictadura que ens ha vexat i avergonyit. Tots ens hem donat compte que trepitjava els nostres més pregons sentiments, que ens arrancava trossos de carn viva del nostre cos, que ens deixava pobres, gairebé totalment, i tot ho hem soportat amb un estoïcisme de mort, d’insensible o bé d’indiferent. Des de fa nou mesos s’ha alleugerit –només– el pes i ningú o quasi ningú ha fet altre cosa que parlar, molt parlar, però cap moviment, ni cap protesta digne i eficaç.

Fins ara no s’ha demostrat que els habitants d’Espanya conservaven la ferida encara ensagnada. Però, tanmateix, no han estat tots, únicament els de Galícia s’han alçat contra els creadors del règim extraordinari que ens ha flagellat amb tanta sevícia. Han protestat perquè els culpables d’haver ficat a Espanya en un caos han gosat aixecar la veu d’una faisó digne, quan ells no són res més que indignes.

Els gallecs ens han volgut demostrar, amb una energia que els rejoveneix, que la popularitat del difunt dictador estava bastida sobre unes bases totalment corcades: L’oportunisme, el mesellisme, l’orbesa, la indiferència, d’algunes persones que no vacil·laven en negligir tot sentiment i tota idea de sentit polític.

I que, a més de la gosadia iníqua que representa l’anar a exposar els principals que ens han dut a una entrabancada econòmica i política, hi ha el seu cinisme provocador, el cinisme de reclamar legalitats i règim normal, essent ells els creadors de l’absolutisme anòmal i del govern al marge de la llei. És el mateix cinisme provocador que els féu famosos durant la dictadura i que els servia per posar l’amargor en els cors de tots els espanyols.

Obvi està que una provocació és contraproduent. D’ella sorgeixen conflictes com el que ha travessat la ciutat de Lugo, i els fets tràgics de Santiago de Compostela, suara. Per aquesta mateixa raó es tenen d’evitar, i per fer-ho no hi ha com  impedir que aquests mateixos senyors diguin una sola de les paraules que senten a podridura.

Han estat doloroses les ferides que han rebut aquells obrers que estaven en llur dret de protesta i de ciutadania. Per tant és legítim el seu dret d’exigir la destitució del governador, que va mirar impassible com els dependents del seu poder eren tractats amb tota la violència del sabre, sense cuidar-se de veure que l’element provocador dels ex-dictadors hi era entremig.

I a aquests senyors de rostres arribistes els correspon una vergonya que no senten, una desaparició ràpida i indefinida, i un emmudiment absolut que potser es podrà interpretar com una contrició extemporània, que si bé no els netejaria mai de la taca oprobiosa, els farà, segons com, suportables als ulls de la gent.

J. AMAT I PINIELLA