Web de

Joaquim Amat-Piniella

Escriptor i intel·lectual manresà (1913-1974)

"foren els ulls terriblement cansats de l'Amat-Piniella allò que més coses
em van saber dir del que havia significat l'infern nazi". (Montserrat Roig)

Polítics i intel·lectuals a l'ensems

Una victòria de la República

Joaquim Amat- Piniella
(“El Dia”, 13-4-1933)

 

Un aniversari sempre és una ocasió propícia per a constatar uns fets, per a sentar unes premises que ulteriorment ens proporcionin el plaer de treure unes conclusions generals, al volt d’allò que es commemora.

En seguir aquest gest obligat per a tot comentarista  que s’estimi una miqueta, avui, en la commemoració del segon aniversari de l’adveniment de la República, no arribaré, però, fins a l’extrem de caure en el tòpic estereotipat d’explicar la història dels  dos anys. Per altra banda és aquest un nombre massa escàs perquè pugui ésser justificada una abundància de desmemoriats.

Anem al que fa el cas. Un tema de possibilitats polemístiques inexhauribles és el de la funció dels  intel·lectuals en la política. Compatibles? Incompatibles?

Ja Plató expulsava els poetes del govern de la República, per boca de Sòcrates. Posteriorment, Goethe, Renán, Benda, Valéry, Maurras, Blok han parlat també d’aquesta qüestió.

Entre nosaltres, la revolució espanyola ha posat el tema sobre la taula. Ortega y Gasset n’ha tractat, així com també Juan Chabás, J. V. Foix i molts d’altres que no podem recordar.

D’una manera general les opinions han polaritzat entre els que creuen que els intel·lectuals han de restar al marge i els que, contràriament, entenen que l’elevació de la polítics ha d’ésser obra dels «clergues».

Diversos parers de categoria avalen cadascuna d’aquestes afirmacions. Així, per exemple, Julien Benda parlava de «la traïció dels sacerdots de l’esperit» en referir-se a aquells intel·lectuals que deixaven el seu treball habitual per lliurar-se a les lluites polítiques.

D’Aldous Huxley són aquestes paraules: «Ara que els he vist en grup (els intel·lectuals) he arribat a la conclusió que, en conjunt, més m’estimaré seguir essent governat pels polítics professionals, per aficionats distingits o per  homes de negoci».

Per altra banda, suposant que aquestes opinions no bastessin per acreditar una posició, heus ací uns fets (alguns recentíssims) que no deixen d’ésser una bona arma a esgrimir.

Davant del desastre de la guerra de Cuba, els intel·lectuals espanyols, (l’anomenada generació del 98) es preguntaren si havien d’intervenir en la política. La resposta fou afirmativa. Avui, quan l’actuació d’aquest elements cau dintre el terreny de la història, veiem la minsa quantitat d’avantatges que va dur la seva decissió.

Així mateix, fa quatre dies, arran de la discussió de l’Estatut de Catalunya, tothom parlava del fracàs de José Ortega y Gasset, amb les seves concepcions feixistes de la sobirania  i de l’Estat.

La tesi contrària, no deixa de tenir els seus puntals. Així, per exemple, Alexandre Blok, deia, tot parlant de Gorki, que els intel·lectuals que es desentenien de la política cometien un crim contra la dolor del poble.

Maquiavel, es lamentava que en temps de pau, hom prescindís dels «homes de vàlua», ço que fa, que per tal d’ésser més ben considerats pertorbin les paus de les Repúbliques.

Valéry, diu: «Europa es perdrà, sense una política del pensament».

León Daudet entén, també, que l’Estat ha de conciliar-se  amb els homes de lletres.

J. V. Foix, creu que «el menyspreu» que els polítics professionals (per entendre’ns) tenen envers els intel·lectuals és degut a «l’aversió per la crítica independent».

Joan Chabàs, és partidari que els intel·lectuals humanitzin i ajudin la política a superar-se. «Han de realitzar –diu– la República de les Lletres».

I no citaré més perquè la sèrie d’opinions seria inacabable.

Mentre els no partidaris de la intervenció, basen la seva doctrina al·legant la «manca del sentit de la realitat» que solen tenir els que exclusivament cultiven l’esperit, l’absència perenne dels homes de laboratori, l’atròfia de les seves facultats combatives, els que veuen en els intel·lectuals els  redemptors de la política, troben en els «professionals» unes dots d’activitat i de lluita que amaguen sovint una insolvència mental i una superficialitat impotent.

No negareu que sovint les realitats han donat la raó als uns i als altres. El que sí ens guardarem prou d’afirmar, és que la tinguin els uns o els altres.

Els que en moltes coses som partidaris de les solucions eclèctiques, per entendre que són les que acostumen a dur una ponderació més acabada de les coses, i que, per altra banda, tenim encara, en el pregon, una dosi d’idealisme, preferim un agermanament de les qualitats dels uns i dels altres. ¡Què voleu més bonic que un polític, dotat d’un sentit pragmàtic de les coses, d’un esperit utilitari, que ensems tingui aquella percepció afinada del crític format dintre la disciplina intel·lectual!

En un temps m’hauríeu dit que un cas d’aquesta índole no podia passar d’ésser una bella utopia o una visió de somnia-truites.

Avui, si sabeu estimar les coses en el seu preu just i esguardareu el moment amb l’objectivitat que indubtablement es mereix, coincidireu amb mi en apreciar en els homes representatius de la República espanyola, la juxtaposició de les dues qualitats. Madariaga, a la S. de les N., Bello, a les Corts, Zulueta, Giral, Domingo, Fernando de los Rios, al Govern, i per damunt de tots la figura insigne de Manuel Azaña, l’home que encarna la significació revolucionària de la República.

Em penso que aquesta mixtura, aquesta convergència no és pas una de les victòries menors de la República, el segon aniversari de la qual celebrem demà. Serà una confirmació més (el cas Lenin, a desgrat de què no simpatitzem amb el bolxevisme, n’és una altra) de la inexactitud de la pretesa incompatibilitat entre polítics i intel·lectuals.

J. AMAT I PINIELLA