Web de

Joaquim Amat-Piniella

Escriptor i intel·lectual manresà (1913-1974)

"foren els ulls terriblement cansats de l'Amat-Piniella allò que més coses
em van saber dir del que havia significat l'infern nazi". (Montserrat Roig)

Períodes transitoris

Períodes transitoris

Joaquim Amat-Piniella
(“Assaigs”, núm. 6 - gener 1932)

 

La pintura, com gairebé la totalitat de les manifestacions de l’esperit humà, va seguint una trajectòria de reaccions, un camí agitadíssim, rublert d’obstacles causants directes d’aquelles trepidacions i d’aquell vèrtig tan freqüents en els períodes de gran riquesa de facetes. Són aquells períodes de transicions brusques, de complicada diversitat contextural, que tan notablement afeixuguen la tasca de l’analista pacient i del crític amb un mínimum de consciència. No obstant, però, hi ha aquells bastiments fonamentals, aquells trets característics, tan obvis i matemàtics com la primera elucubració algebraica. Són aquells jocs de reaccions tan normals i humans que cauen més aviat en el terreny d’estudi intuïtiu i de deducció que no pas en el de la investigació de laboratori. Hi ha aquells esquemes tan clars, tan vitals que és pueril impugnar-los. Per això, malgrat les incomprensions dels contemporanis a cada moviment, malgrat aquell urc ridícul dels transcendentalistes endarrerits i dels que en tota novetat, sense prèvia informació i d’una manera sistemàtica hi veuen un prurrit d’esnobs i de sensacionalistes.

Avui, –com quasi sempre, d’ençà del romanticisme–, estem en un període de transició. El que hom fins ara, s’ha entestat en nomenar art «modern» ha passat ja als domenys de la Història i podem adonar-nos que del 30 ençà estem emprenent un retorn a la serenitat, a la consciència i al control, en reacció a totes les turbulències del superrealisme. És davant d’aquest fet ben palès i de tanta importància que creiem obra transcendental, que deixava copsar vagament un xic més amunt, en aquestes mateixes ratlles. És la tasca de l’analista; és el construir aquell esquelet precís i fonamental, el fer la classificació o, millor dir, ordenació de totes les realitats, l’eliminació dels pseudovalors i proclamació dels autèntics. És el fer la història seriosa d’una època que ha finit, molt heterogènia (cubisme, futurisme, dadaisme, ultraisme, estructualisme, nunisme, neoplasticisme, expressionisme, superrealisme, etc.), és cert; però de la qual n’ha de quedar quelcom més que el record d’un caos.

És ací on anem.

Hi ha hagut comentaristes que sense preveure gaire clarament l’abast de llurs paraules, han parlat de «revolució» referint se als començos d’aquesta etapa artística (coincideix amb els inicis d’aquest segle). Subversió contra l’impressionisme, diuen. En aquest cas significaria una ruptura total, una reacció violent, un capgirament total del sentit pictòric i àdhuc de la sensibilitat artística. I això no és cert. Tots sabem prou bé que entre els impressionistes i els cubistes hi ha hagut una colla de matissos i fins d’escoles, que hi marquen un procés evolutiu suau i un canvi de sensibilitat molt al compàs de l’època. El pas desde l’impressionisme –«Fenomenisme ambient» i «visió de les superfícies perdurables a través dels fenòmens fluctuants i movedissos de cada moment»– al cubisme i Picasso amb llur resolució de la natura en fórmules geomètriques, va senyalat per una colla de marques perfectament encledades i delimitades: Van Gogh amb el seu misticisme francament lirista; Seurat amb el puntilisme; Gauguin –«la barbarie est pour moi un rejeunissement»– pare d’aquella tendència exòticosalvatgista que tanta importància havia de revestir més tard; Dautrec amb el seu realisme cruel i agre; Cézanne –primer arquitecturitzador en la pintura– que segons Th. Daubler, practica el darrer sondeig en la realitat, que d’aquesta manera es transforma en metafísica i estil; Denis, Matisse, Vlaminck, Derain (sobretot aquest). Tots ells marquen aquella reacció progressiva contra l’impressionisme, que culmina en el cubisme. Allò que Cézanne havia començat, el cubisme ho accentua notablement. Creiem que la reacció no pot ésser pas més graduada i evolutiva. És pueril, doncs, davant d’un cas tan clar com aquest parlar de «revolució».

Aquesta demostració té una importància remarcable, perquè refuta automàticament la tesi dels tradicionalistes, segons la qual el curs que han seguit les arts en aquest darrer temps es deu a un propòsit estridentista de quatre pintors o artistes en general, sense cap mena de solvència ni facultat. Al nostre entendre una evolució tan regular demostra tangiblement l’existència d’una realitat biològica.

J. AMAT I PINIELLA