Web de

Joaquim Amat-Piniella

Escriptor i intel·lectual manresà (1913-1974)

"foren els ulls terriblement cansats de l'Amat-Piniella allò que més coses
em van saber dir del que havia significat l'infern nazi". (Montserrat Roig)

"Pel mal camí"

El cinema

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 20-4-1935)

 

Fins fa poc, els mitjans d’expressió més eficients per a fer sentir, a grans sectors d’opinió, el batec de les qüestions més transcendentals de la vida col·lectiva i fins individual, eren la lletra impresa i la tribuna pública. (El teatre és com un sistema mixt entre ambdós). Modernament, la ràdio i el cinema han superat la popularitat dels vells procediments. Per tots els racons més amagats d’aquest món arriba la ràdio. El cinema com a llenguatge universal que és no coneix el sentit de les fronteres i atreu el fervor de les grans masses de públic. A les darreries del cinema mut, que és quan el nomenat setè art assoleix la seva maduresa tècnica (la seva “facilitat de paraula”, podríem dir-ne), els productors comencen a comprendre les grandioses possibilitats que conté per a ésser posat al servei d’unes finalitats político-socials determinades. Els soviets empren el cinema com un mitjà de propaganda més. A la URSS el film passa a ésser l’instrument d’una apologètica oficial de l’estatisme moscovita.

Les empreses americanes no han pogut romandre indiferents al valor social que enclou el cinema. I si bé no s’han hagut de moure dintre d’una òrbita delimitada per l’Estat com els russos, s’han posat al servei d’unes idees amb les quals han cregut interpretar el sentit nacional ianqui, realitzat ja, unes vegades, o en camí de realitzar-se altres. De l’adveniment de Roosevelt al poder ençà, hem vist com alguna productora de Hollywood –especialment la Warner First– , no ha titubejat a llançar-se plenament a plasmar en les bandes de cel·luloide tots aquells problemes polítics i socials que, al sentir del públic, els nous corrents rooseveltians han de solucionar.

“Jo sóc un fugitiu”, “Esclaus de la terra”, “Massacre”, “La vida comença” i tants altres títols que ara no recordem, proven la nostra afirmació.

Temes d’un interès vital per al país han estat plantejats en els films esmentats. Cadascun d’ells ha aixecat una gran polseguera de discussions i de polèmiques entre els, avui no gaire tranquils, nebots de l’oncle Sam. L’americanisme ha trobat finalment en el cinema un bon mitjà per a definir-se i concretar-se en unes solucions a cadascun dels problemes que té plantejats, en l’etapa actual de la seva història nacional, tan difusa fins fa poc.

La norma general seguida en aquesta nova modalitat de pel·lícules és: explanar la qüestió amb tota la seva cruesa, clavar el bisturí sobre el tumor sense gaire contemplacions, sense fals pudor, amb notable franquesa; després cercar el remei guaridor que tindrà a més la virtut d’apaivagar la subversió moral produïda per la part expositiva. És a dir; protestar violentment i després encarrilar la protesta en un sentit reformista però moderat i conservador. Aportar unes suggerències a l’Estat, sense que aquest pugui ressentir-se’n gens en la seva seguretat. Val a dir, que aquesta, si més no, és una forma intel·ligent de quedar bé.

Diumenge passat es projectà al Kursaal, el film d’Archie Mayo, de la casa Warner, titulat “Pel mal camí” i interpretat pel dinàmic James Cagney i un estol d’infants admirables. Aquest film pertany a la sèries que comentem. Planteja la qüestió dels correccionals infantils, en els quals, degut al rigor inhumà i antieducatiu que hi impera, en lloc de redreçar la naturalesa inclinada a la delinqüència dels infants que hi són reclosos, acaba de deformar-la i pervertir-la. Un pispa en sortirà fet un pistoler. Un perdulari es veurà convertit en assassí. ¿Com solucionar el problema? Humanitzant el règim, inculcant en l’esperit mal·leable de l’infant uns sentiments de civisme, de justícia, d’amor; fer que l’educador no sigui el tirà que esgrimeix un fuet, sinó un germà gran dels reclosos sense altres armes que l’amor i la comprensió.

Moltes coses podríem dir d’aquest film importantíssim, però acabem l’espai. Ben realitzat, excel·lentment interpretat i contenint de cap a peus un fons humà insubornable. Però volem remarcar especialment la traça d’Archie Mayo a moure el curs de les escenes a un ritme engrescador. No n’ha tingut prou amb la riquesa evocativa intrínseca del tema. Li ha calgut un sub-tema (el de la putrefacció de la política americana) per anar omplint aquelles llacunes que li quedaven en l’acció principal. I li ha calgut també un actor de la mobilitat de Cagney –americà cent per cent– el qual omple per ell sol tota la pantalla.

Un film remarcable, que l’empresa ha tingut l’encert de presentar-nos en la versió original anglesa. La qual cosa li agraïm.

J. A. i P.