Web de

Joaquim Amat-Piniella

Escriptor i intel·lectual manresà (1913-1974)

"foren els ulls terriblement cansats de l'Amat-Piniella allò que més coses
em van saber dir del que havia significat l'infern nazi". (Montserrat Roig)

"A nous la liberté!"

El cinema

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 13-5-1932)

 

Establir una graduació conscient i completa de les diverses manifestacions de l’humorisme en el cinema no seria pas una tasca gaire fàcil. Ens atrevim a dir que l’humorisme és una de les branques cinematogràfiques més espesses i heterogènies. Remarquem, sinó, el pas gegantí que va des de la inexpressió estereotipada d’Harry Langdon fins al sentimentalisme profundament humà de Chaplin. Pas gegantí que es veu mediatitzat per una gama completa de mitges tintes. El desenfrè xiroi d’Harold Lloyd, la serietat “botellitzada” de Buster Keaton, la idiotesa dels Laurel i Hardy, etc., marquen un nexe variadíssim entre els dos extrems.

Però, heus ací, que el director francès René Clair ha vingut a crear una nova faceta de l’humorisme. Podem dir-ho ara, quan amb la projecció del seu tercer film sonor, ha quedat pristinament contornejada la seva insubornable personalitat. I, a ben segur, que el motiu d’això radica precisament en les característiques racials. Mai, d’ençà que René Clair treballa per al públic, mai, ni un sol moment, ha deixat d’ésser francès. Ni davant dels passatges sentimentals, ni davant dels alegres sense reticències, ni dels irònics, no podem allunyar la idea de la nacionalitat del gran director. Sempre tan personal, tan personal, tan propi, tan estrany a les intromissions suspectes. L’humorisme de René Clair va embolcallat d’una crescuda dosi d’aquella “finesse”, d’aquella ironia que caracteritza l’”esprit” francès, d’aquella agilitat que li fa dir les coses amb una alegria que se li escapa de la veu. Una alegria que no és pas incompatible amb la intenció afuadíssima, ni amb les gotetes de la causticitat; però que tampoc no cau mai en els entortolligaments retòrics tan cars als que volen passar per apòstols d’alguna causa. L’acerbitat de René Clair és desinfectada de tota mena de deliqüescència; té un cert regust de molieresc quintaessenciat.

Aquestes característiques de l’humor de l’autor de “Le million” que hem dibuixat a través dels films que ens han presentat fins avui, les veiem sintetitzades en la seva darrera producció. Podríem dir que en “A nous la liberté!” René Clair s’ha retrobat a sí mateix i ha pogut crear allò que en els seus films anteriors no tenia més que insinuar. El Clair de “A nous la liberté!” no és aquell sentimental, amant del color, de “Sous les toits de París”, no és tampoc aquell foll que en “Le million” t’obligava a córrer darrera un bitllet de la loteria, sinó que, millor dit, és aquell que sap fusionar tots aquells ingredients amb la intel·ligència i bon gust precisos per a fer una obra que pugui considerar-se com a representativa d’una personalitat. “A nous la liberté!” és el film de René Clair on la sàtira i la ironia té una preponderància més gran. De dalt a baix és un “directe” als sistemes de treball taylorista i mecanicista, i un cant a la tranquil·litat i al bon viure. En Josep Pajau parlava, en comentar el final d’aquesta producció, de “superació del pla quinquennal”. La màquina fa innecessari el treball de l’home, i aquest ja no ha de preocupar-se de res més que de passar l’estona de la millor manera possible.

Cinematogràficament parlant, “A nous la liberté!” no pot ésser més “actual”. Modernitat ben entesa en tot. En la trama, en la presentació, en els objectes, en la fotografia i en la sonorització. La trama, en primer lloc, evidentment influenciada per les tendències literàries modernes, plena de figures i de símbols, i rebel als tradicionalismes desplaçats. La presentació a base d’edificis funcionalistes i d’objectes niquelats i tubulars. La fotografia molt ben valorada per un treball de “càmera” acuradíssim, encara que gens complicat; és un film visual 100 per 100. La sonorització a càrrec de Georges Auric ha fet dir a Jeroni Moragues: “El so i la imatge van lligats d’una manera tan intel·ligent que és impossible destriar-los. Voldria fer una prova; passar aquest film la versió muda: l’espectador acabaria inventant per a dintre seu una música igual que la que ara l’il·lustra.” Georges Auric és un compositor modern. És un d’aquells que han portat la “música de carrer” al laboratori i n’ha sabut extreure aquelles essències íntimes de gràcia i vitalitat. L’adaptació musical de “A nous la liberté!” té això precisament: gràcia i vitalitat. Ens sembla que fins al moment actual és únicament en aquest film, on hem pogut apreciar palesament el gran nombre de possibilitats que conté el cinema sonor.

AMAT