Web de

Joaquim Amat-Piniella

Escriptor i intel·lectual manresà (1913-1974)

"foren els ulls terriblement cansats de l'Amat-Piniella allò que més coses
em van saber dir del que havia significat l'infern nazi". (Montserrat Roig)

Moments de transformació

Al marge del moviment militar

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 8-8-1936)

 

Amb tot i que la lluita entaulada entre el militarisme aixecat en una darrer i suprem esforç per a la conquista de les prerrogatives perdudes i el poble disposat a tots els sacrificis per a la defensa de les seves llibertats, no està acabada, es pot dir sense gaire probabilitats d’equivocar-se que la partida està decidida, puix que mentre els governs de Barcelona i de Madrid veuen com llurs exèrcits guanyen contínuament noves posicions, els Francos, Queipos i Dovals deuen tenir l’escassa satisfacció de constatar com les seves forces van reculant, a cada moment més castigades i atemorides.

És partint d’aquesta premisa, per altra part confirmada pel testimoni d’amics arribats de diversos fronts de lluita, que ens permetrem exposar la nostra modesta opinió sobre el curs que va prenent aquesta transformació en les idees, en l’esperit, en els costums, en l’organització social, en la vida tota del país, renovació sense cap mena de dubte profundíssima i a ben segur indelebre, des del moment que ha hagut de cristal·litzar sota l’acció de tantes vides perdudes, de tants sacrificis consumats en ares a la grandesa d’uns ideals eterns.

L’il·lustre escriptor Gabriel Alomar publicà dies enrera un magnífic article a «El Liberal» de Madrid, en el qual després de reduir als seus límits justos el camp dels sublevats, els negava la condició de feixistes, que se’ls atribuït amb més simplisme que encert. Observava molt agudament que el feixisme, tant a Itàlia com a Alemanya, ha estat un partit que s’ha imposat per la seva exclusivitat, per la seva puixança, per les seves milícies rivals de l’exèrcit oficial, el qual si més no, mentre pugnaren per assolir el poder, mai no utilitzaren per a les seves finalitats pròpies. Un feixisme constituït en els seus grups d’acció per fills d’aristòcrates arruïnats i inútils; per quatre estudiantets aprofitats i les deixalles i la cràpula de cada escala; un feixisme de snobs i irresponsables; un feixisme que acaba de sofrir un rotund esclafament en unes eleccions de fa cinc mesos; un feixisme, en fi, que tot i propugnar per un ordre nou de coses (perquè a tot arreu el feixisme ha estat, bo o dolent, un ordre nou), necessita per a imposar-se, de l’ajuda que li presti l’exèrcit, oi més l’exèrcit espanyol amb tant que té de retrògad, atepeït i [mot il·legible], un feixisme d’aquesta naturalesa no és res més que una caricatura, que els procediments repressius medievals, que la faramalla externa de les camises i els braços enlaire, que tota la pompa buida i ridícula apresa dels magazines i dels noticiaris cinematogràfics, falaguer programa que havia d’ésser executat per l’escàs cervell de quatre degenerats. La subversió que aquests dies rega de sang el sòl ibèric és –i tornem a l’article de l’Alomar– producte d’un conglomerat d’odis de tots els inadaptats que ha produït el nou règim, les dues vegades que ha intentat la transformació del país. El que els ha guiat no és un programa feixista, sinó una dictadura a l’estil portuguès, cruel, sanguinària, clerical, militarista, però per damunt de tot, vetlladora fidel del poder, de les riqueses i dels privilegis de tota xurma reaccionària.

Al nostre entendre, la sublevació d’aquest llarg regressiu que portava la República i li impossibilitava qualsevulla moviment substantiu, aquesta rebel·lió dels privilegiats que volen reinstaurar un ordre que els era més propici, no és més que el més gran dels suïcidis col·lectius que registra l’època contemporània. Han donat a una República contemporitzadora i moderada, un excel·lent pretext per a passar per damunt de moltes coses, i poders per a bastir el nou edifici estatal que peremtòriament necessitava per a subsistir. Aquesta necessitat, però, no obeeix a un fenomen nou; no és més que un anex al mateix fet de la proclamació de la República. L’actual «pronunciamento» és la mitja nit d’una gran diada revolucionària que començà el 14 d’abril de 1931 i acabà el 19 de juliol de 1936. Durant aquesta etapa s’ha pogut anar forjant la voluntat autènticament republicana, la qual, finalment, aprofitant l’ocasió que li ha brindat la revolta ha acabat per imposar-se decisivament, rudement, amb l’aurèola tràgica de tota la sang vessada.

Anem a entrar de ple a una era en la qual construirem un odre realment republicà i avançat. A partir d’aquest moment revolucionari, allò que no era més que un canvi de nom i de bandera i un intent ineficaç i estèril de renovació evolutiva, passa a ésser un veritable canvi de règim, segur de la pròpia missió històrica i realitzador efectiu dels anhels sentits arreu del país.

En un proper article parlarem del camí que, al nostre parer, hauria d’emprendre aquesta transformació político-social que s’inicia.

J. AMAT I PINIELLA