Web de

Joaquim Amat-Piniella

Escriptor i intel·lectual manresà (1913-1974)

"foren els ulls terriblement cansats de l'Amat-Piniella allò que més coses
em van saber dir del que havia significat l'infern nazi". (Montserrat Roig)

In memoriam

Divagacions

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 13-4-1935)

 

Estava apunt de fer tres anys –pobreta!– quan va ésser víctima de la desgràcia. Un accident, un descuit. Va quedar greument ferida. Els metges prou hi van córrer per a prodigar-li intervencions quirúrgiques. Davant, però de l’estat desesperat en què es trobava la petita van haver-ho de deixar córrer. L’haurien acabada de matar. Es limitaren a fer una mar de lamentacions i d’esgarips. Alguns arribaren a esquinçar-se les vestidures. Si no haguessin estat totxos de mena, tal vegada haurien pogut prevenir la dissort. Però...

Era una nena de naturalesa malaltissa. Havia entrat a la vida sense les reserves i la virior necessàries per a fer-s’hi pas. Els pares, els veïns i els coneguts, en lloc de sagnar-la en salut, es lliuraren a les expansions joioses naturals, davant d’un infantament que havia estat relativament fàcil i en llurs alegrois no s’adonaren que en la complexió del nadó hi havia algun òrgan que requeria una cura i una atenció especials. L’infant somreia, tothom li feia afalacs; allò era un bé de Déu de goig. Els que, recelosos, feien observacions al volt d’aquell defecte de naixença, eren titllats de temorencs o de maniàtics que no pretenien sinó desarticular una eufòria, que feia lluir els ulls d’una col·lectivitat immensa d’homes i dones.

Un dia, però, aquella malura incipient anà prenent proporcions alarmants. Cap al tard, una vesprada no mancada d’emocions, sobrevingué l’atac. L’estat de la petita malalta era alarmant. Va sorprendre; ningú no s’ho acabava de creure... Fou un cop dur, un sotrac d’aquells que es recorden. Era a mitjans de novembre, quan el fred tot just inicia la seva campanya anual. La malaltia, tanmateix, no tenia un procés ràpid. Afectava el sistema nerviós i durant una llarga temporada sumia el pacient en un estat de semi-catalèpsia, impossibilitant-lo per a quelsevulla acció.

Els doctors, els pares, el veïns i els coneguts tingueren ocasió sobrada per a poder lamentar-se de llur imprevició culposa. S’havien refiat d’unes apariències enganyoses. Calia intentar quelcom. Bons d’ells mateixos, no podien veure amb indiferència l’estat deplorable en què es trobava la jove malalta. Se’ls partia el cor de tanta dolor. La joia i el somrís havien desaparegut de llurs cors i de llurs rostres. Allò era no viure...

Hi havia un procediment heroic a salvar aquell ésser tan malparat. Si reeixia bé: però si per desgràcia sortia malament, aleshores aquell estat d’absència i d’inacció es convertiria en una catalèpsia total o tal vegada representava la mort. Era, doncs, una intervenció quirúrgica delicadíssima. ¿Era oportú i convenient intentar un va-i-tot de tanta responsabilitat? S’ho rumiaren molt. Durant mesos i mesos estudiaren atents els pros i contres d’una tal intervenció. Finalment es decidiren, a pesar de l’oposició d’una quants, que per tota raó aportaven uns recels i uns temors, més no cap solució concreta al cas. Els doctors es posaren una bata sortint de bugada i esmolaren els bisturís i els aparells que semblava que calien. Els parents i els amics es contenien l’alè. Foren uns moments d’emoció. Centenars de cors batien adeleradament. Un desig era unànime... però no es vegé acomplert. La cirurgia havia fallat. L’octubre començava a pelar les arbredes; la tardor entristia els esperits...

L’infant dissortat lluità uns dies entre la vida i la mort. Es salvà, finalment, però el seu estat més deplorable que abans, motiva la pena de tots aquells que tant l’estimaven. Segons, però les darreres descobertes de la ciència, hi ha encara una darrera probabilitat de salvar la bonica nena, avui mig amortallada en un silenci veí de la mort. Només la vinguda d’una primavera, d’un abril resplandent i abrivat, d’una florida esponerosa, d’una eclosió magnificient de la natura que es desvetlla, podria obrar tal prodigi. Que fossin tantes les flors que s’esbadallessin, que els ulls de la dissortada minyona no poguessin eludir d’imitar-les. Que el vent les movés tant, les branques dels arbres, que el cos frèvol i jovençà no pogués romandre en la seva passivitat morent.

Cal creure en un ciència tan esperançadora i benèvola, diem nosaltres. Però cal sobretot que si es produeix el revenir de la malalta, els doctors, els pares i els veïns no s’oblidin en llur nova joia, del desconsol que hauran passat, ni de les amargueses produïdes d’aquell novembre ençà per la seva negligència.

Avui diem in memorian, sí; però a les envistes d’una renaixença fructífera i abellidora, que no costa gaire d’endevinar propera.

Text d'un peu de foto amb la fotografia de Joan Selves: JOAN SELVES I CARNER. El plorat amic, traspassat fa prop d’un any, que fou el primer Alcalde de la República a Manresa

J. A. I P.