Web de

Joaquim Amat-Piniella

Escriptor i intel·lectual manresà (1913-1974)

"foren els ulls terriblement cansats de l'Amat-Piniella allò que més coses
em van saber dir del que havia significat l'infern nazi". (Montserrat Roig)

"Marroc"

El cinema

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 5-1-1932)

 

Indubtablement que de tots els programes que els cinemes ens han ofert aquests darrers dies el que ocupa un lloc preferent és el de l’Olympia amb el film de Josef von Sternberg: «Marroc».

Per una banda el Kursaal amb un tros de teatre filmat tenia el poder de fer mal de cap al pobre espectador; per l’altra el Modern amb «Redención» de Fred Niblo, per John Gilbert, Renée Adorée i Eleanor Boardman, basada en l’obra de Tolstoi «El mort en vida», tenia el do de fer riure amb la doble personalitat de l’heroi i amb la seva bondat paternalística.

***

Diverses vegades ja hem parlat des d’aquestes ratlles de com es presenta en l’esdevenidor immediat el film sonor. Hem també blasmat sovint la concomitància perillosa entre cinema i teatre en els inicis del nou cinema. I finalment en el comentari de l’altre dia sobre els films de René Clair i Carmine Gallone, parlàrem del cinema francès com a obra palesament orientada cap a una proclamació dels valors estrictament cinematogràfics cap a un ús del so controlat per una tècnica extra-teatral, o millor dit, purament cinemàtica.

Confessem, però, que en l’article anterior vàrem estar un tros parcials. En l’apologia del cinema sonor intel·ligent, que semblava que concretàvem en el francès, vam oblidar noms alemanys o americans com el de Sternberg i el de Mamoulian (per referències) que també han sabut captenir se del que constituirà l’èxit definitiu del cinema sonor. Per a tots ells, el cinema, o més precisament, les valors cinematogràfiques no podran supeditar-se mai a un diàleg, a una conversa o a una obra literària.

Tots aquests elements verbals, poden, màxime, significar un  augment en les possibilitats expressives del cinema. Però mai podrà haver-hi supremacies, ni jerarquies. El cinema ha d’ésser cinema. Amb el pas cap a una tècnica teatral significa, si més no, el que el cinema esdevingui teatre filmat. Naturalment això no pot beneficiar ni al cinema ni al teatre.

***

Josef von Sternberg –el gran director de la «Llei de la xurma», «Els docks de Nova York», «La Redada», «L’Àngel Blau», etc.,– ha sabut plasmar en la seva darrera obra la realitat de l’actual cinema. «Marroc» és un film excel·lent. L’ús del so és exactament l’aplicació pràctica dels conceptes expressats més amunt. El diàleg és sobri, breu, concís, essent així mantes voltes un auxiliar poderosíssim en l’expressivitat dels personatges. ¿No perdria una Marlene Dietrich sense aquella veu esquerdada i rogallosa? ¿Què seria de la formidable escena quan ella està asseguda a la taula amb els convidats, i sent unes cornetes lleus, llunyanes, que li anuncien el retorn de l’estimat? ¿Què seria de d’aquells colpidors silencis tan freqüents?

Amb René Clair i els altres que ja he citat abans, Sternberg forma part de l’«èlite» intel·lectual del cinema sonor.

***

La trama de «Marroc» és, al nostre entendre, un bell pretext de què s’ha servit el director per a demostrar la seva profunda coneixença de l’ànima humana, sobretot femenina, amb totes les seves reaccions més vitals. El mateix procés psicològic que segueix l’amor d’ella, aquell camí des d’una indiferència o un lleuger caprici fins a una passió desbordant, heroica i terrible, és d’una concepció bellament estudiada. És un amor destil·lant-se i purificant-se a través d’una colla d’obstacles; la indiferència (aparent) d’ell, la presó, l’allunyament, el creure que està ferit i aquella fredor de quan ell està a punt de marxar a les acaballes del film, fredor que ella, que tant l’ha cercat i que finalment l’ha retrobat, no pot suportar de cap manera. Finalment el segueix amb els peus nus a través del Sahara.

Marlene Dietrich és una actriu excel·lent. El seu cos –bellíssim– parla movent-se. Gest, però, tan sobri com en les mateixes paraules. En certs moments ens recorda Greta Garbo, encara que no mou tant els musclesfacials. La seva mirada mig apagada és tot un joc de ressorts, tot un filó dramàtic d’un valor extraordinari! En l’escena cabdal de què hem parlat abans, quan ella s’aixeca de la taula, perquè creu que ha tornat el soldat Brown, i després de trencar el collaret s’atura un instant dubitativa, indecisa, ens mostra en un lleuger parpaeeig tota la lluita interior que està sostenint, tota la tribulació que l’aturdeix.

Gary Cooper l’acompanya exquisidament, en un treball mesurat i ric en matisos. És un actor essencialment fotogènic i molt viril. Aquell xicot que s’iniciava en «L’àngel pecador» s’ha revelat en «Marroc».

Adolphe Menjou acompanyava discretament.

Fotogràficament considerat és quelcom magnífic. Una movilitat extremada en la càmera va resseguint tots els plecs de l’acció. Angles deliciosos i una gran cura en els detalls.

És a dir: un film excel·lent que tardarem en oblidar, digne continuador de l’obra cabdal que Sternberg ha construït per al cinema

AMAT