Web de

Escriptor i intel·lectual manresà (1913-1974)

foren els ulls terriblement cansats de l’Amat-Piniella allò que més coses
em van saber dir del que havia significat l’infern nazi“. (Montserrat Roig)

L’opinió d’Amat-Piniella sobre la seva novel·la K.L.Reich

“Ho dic sincerament: vaig escriure aquest llibre perquè durant l’estada al camp m’ho havia imposat com un deure. Milers de companys, dotzenes d’amics entre ells, havien mort, anaven morint o havien de morir a conseqüència de les penalitats de quatre anys i mig de camp. Hi havia sota dels que sobrevivíem una muntanya de dolor, una gran muntanya d’injustícia. I damunt dels nostres caps, una teranyina de fe en la humanitat, una feble teranyina que calia reforçar fins a fer-ne un teixit que ens pogués abrigar per a la resta dels nostres dies. Tu has conegut moments amargs, si fa no fa com aquells que jo vaig conèixer aleshores, i saps fins a quin punt té autenticitat la metàfora. Justícia per poder creure. Altrament, després d’haver viscut aquella tongada negra, la vida no podia tenir sentit. Com que vaig sobreviure, el meu deure era, és i serà sempre, pensar en els morts. A favor de la justícia que desitjàvem i de la fe que necessitàvem, no he pogut fer -malauradament- altra cosa que un llibre. Poca cosa, quan tanta n’hauríem de fer! Això no vol dir que no hagi d’estar content quan plau a qui el llegeix. Em sembla així que els morts no són tan morts, que a fer justícia de debò encara hi som a temps, que encara podem creure en un món millor. A molts lectors els han espurnejat els ulls, molts s’han estremit davant de tanta ferocitat humana i suposo que bastants s’hauran reafirmat en les conviccions que ens van menar a resistir contra el tirà i espero que a alguns els haurà fet lamentar no haver realitzat aleshores un major esforç per guanyar la guerra. De fet, és el que em proposava aconseguir…

Els antics “concentracionaris” formem a Barcelona un petit grup. Hi ha homes de totes les tendències contràries al règim, però de les coses que ens separen mai no en parlem quan ens trobem, sinó solament de les que ens uneixen. Penso de vegades si no hauria estat saludable que la lliçó dels camps l’haguessin conegut molts dels homes que afirmen estimar la llibertat! Els mèrits literaris de “K.L.Reich” (suposant que els tingui) només m’interessen en la mesura que puguin contribuir a fer extensiva aquella lliçó entre els qui no van viure l’aventura dels camps nazis. El meu desig hauria estat fer una obra mestra i gràcies a ella, haver convençut tothom que mentre en la terra hi hagi gent capaç de tanta crueltat freda, de tant fanatisme inhumà, de tant menyspreu envers els altres, no arribarem pas a formar una societat digna de dir-se civilitzada. Per això, més que per altra cosa, em plau de saber que el llibre és llegit, per això m’agrada rebre cartes com la teva i escoltar els comentaris dels que compreneu el meu diguem-ne missatge (i perdona la petulància d’aquest mot). El llibre ha tingut èxit, tot el petit èxit que en aquest clima de dictadura poden tenir els llibres sense cap puntal oficial, i estic content que hagi arribat en el moment en què s’inicia una nova renaixença, en què es desvetlla la inquietud, en què la “funesta mania de pensar” reprèn a poc a poc les seves prerrogatives. M’agrada “ser-hi” en tot això, i el llibre, en un grau ínfim, però cert, m’ho ha permès”. (Carta de Joaquim Amat-Piniella al manresà Ramon Martí Farreras, 28-12-1963)

 

“Mi libro no pretende ahondar heridas o diferencias, sino unir a la gente frente a la crueldad”. (1963)

 

“Después de todo cuanto se ha escrito sobre los campos, con la fría elocuencia de las cifras, creo que reflejando la vida de unos personajes sumergidos en aquel dramático clima, se puede dar una visión más justa y viviente” (1963)

 

K.L.Reich tiene forma novelada por una cuestión de fidelidad a la verdad íntima de los que vivimos aquella aventura, pero se trata, claro está, de una novela-testimonio. Una experiencia larguísima y muy amarga, intentando explicar, testimoniar lo que fue la vida y la muerte de los millares de españoles que pasaron por los campos de concentración de la Alemania nazi.

 

“Hay el peligro de hacer lo que nuestros abuelos, que estuvieron en la guerra de Cuba y no sabían hablar de otra cosa… Al lado de ese tema central, absorbente, obsesivo, todo lo restante nos parece perder vigor o trascendencia. Hay demasiados muertos en nuestro recuerdo, demasiada sangre, demasiado dolor… Me he enfrentado a otros temas, pero no creo que ninguna de mis novelas alcance la fuerza humana ni la autenticidad de K.L.Reich, lo que se debe a las cosas que he podido ver y explicar, no a mi habilidad en saber explicarlas… (1966)

 

“Es una novela testimonial en la que pretendo contar la vida y la muerte de miles de españoles que pasaron por aquel campo. No es la historia de un campo. Pretendo simbolizar a todos los lugares donde se concentraba a los prisioneros. Es la experiencia de mi estancia en cinco campos”. (1966)

 

K.L.Reich, aparentemente un título más entre los muchos que han salido sobre la Alemania nazi, lleva la tremenda carga de una realidad atroz. Un tema arrancado de un pasado próximo. Una novela testimonial. Mucho dolor y mucha sangre. El protagonista es un K.L.Reich, es decir, un campo de concentración nazi, un campo de la muerte lenta. Entre millones de muertos de todas partes, siete mil y pico de españoles. Ciertamente poco conocido el trágico tributo español a la hecatombe hitleriana, pero no por ello menos importante. En el libro se evocan la vida, la tortura y la muerte de millares de compatriotas condenados por el nacional-socialismo a la peor de las muertes. Dar a conocer la historia de esos hombres puede servir -creo yo- para aunar las voluntades frente a las oleadas de vesania y crueldad que en ocasiones irrumpen en la historia de los pueblos, al final para vergüenza de todos. La oleada nazi debe ser la última. Evitar su repetición en lo sucesivo es nuestro deber de seres humanos”

 

K.L.Reich es un intento de yuxtaposición. Sobre el trágico telón de fondo de un campo nazi, viven o mueren unos hombres -españoles por más señas- con sus respectivas circunstancias personales y participando con todo su ser en la problemática de su tiempo. No es un acopio de cifras o de documentos. En sus páginas aparecen hombres con sus sentimientos, sus emociones, sus temores, esperanzas y hasta con sus vanidades”

 

“No creo que “K.L.Reich“, como reportaje, haya perdido actualidad y prueba de ello es que no pasa día sin que en los periódicos aparezca alguna referencia a la monstruosidad del crimen hitleriano. Ahora bien, si la novela construida sobre ese cañamazo es buena o mala, los críticos y lectores lo dirán. Ellos tienen la palabra”.

 

“A mi allí a dins em mantenia la idea de sortir en vida. I de poder-ho explicar. Feia molt de temps que portava al cap la idea de K.L.Reich; pensava que tot allò s’havia de saber, que hi havia d’haver algú que en fes de notari, que en donés fe. Tenia una fe absoluta que guanyarien els aliats, això no ho vaig perdre mai”. (1974)

Buscar a tot memoria.cat

Joaquim Amat-Piniella