Web de

Joaquim Amat-Piniella

Escriptor i intel·lectual manresà (1913-1974)

"foren els ulls terriblement cansats de l'Amat-Piniella allò que més coses
em van saber dir del que havia significat l'infern nazi". (Montserrat Roig)

L'ofensiva contra el doblatge

El cinema

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 2-7-1934)

 

Arreu de Catalunya s’ha iniciat una ofensiva seriosa contra l’epidèmia dels films «doblats» en castellà. Sebastià Gasch, que està portant a cap una campanya activa i solvent contra aquesta profanació del cinema, ens en dóna compte, de tant en tant, des de les planes de «Mirador». Nosaltres n’hem parlat diverses vegades, però davant de la inutilitat dels nostres modestos esforços, no solament hem optat per esperar temps millors, sinó que fins i tot hem abandonat aquesta secció adés periòdica. Davant, però, de l’espectacle lamentable de diumenge passat en vuit,  al Kursaal, ens hem decidit tornar a la càrrega. Serem breus i concisos per no haver de repetir conceptes prou coneguts de tothom.

L’empresa llença al públic uns programes carregats d’adjectius, en el qual s’anuncia la projecció d’«El poder i la glòria». Film presentat a Barcelona, diuen pel prestigiós, etc., etc., setmanari «Mirador». És fals. «Mirador» va projectar la còpia original i no la parlada (això és un dir) en castellà. L’empressari imbuït de l’equivocada creença que el públic exigeix les versions doblades, ja somia en un ple a vessar. Decepció! La sala és gairebé buida. Una tercera part de l’entrada: els habituals de cada festa. Aquells que s’havien de sentir atrets per l’advertència que el film era en castellà, se n’han a anat a un altre espectacle. Comença la projecció del film. A uns actors immillorables se’ls ha enganxat unes veus estridents i emborbollades, completament incomprensibles. Molts espectadors enutjats i avorrits, surten abans d’acabar. «No ho entenem. Ens ha agradat més l’altre film. Si més no, l’hem entès!», diuen sense excepció. ¿És que aquells que, segons els empressaris, exigeixen films doblats, l’haurien comprés millor.

No hi ha dubte que d’anar-hi s’hi haurien fastiguejat més que no pas els que no saben anar enlloc més que al cinema.

Això demostra plenament que el públic no solament no demana dobles, sinó que els rebutja. Creure altra cosa és ésser víctima d’una il·lusió o d’un entossudiment. Els que disfruten amb el cinema no fan distincions: hi van tant si parlen en castellà com en xinès. Aquells als quals el cinema non els fa ni fred ni calor, l’anunci d’un film doblat no els apassiona. Cal, doncs, que els empresaris facin un petit esforç per  tal de sortir del seu equívoc. El públic no mira si els films són doblats o no. Té en compte altres coses: si l’estrella és rutilant, si el galant és simpàtic, si la «reclame» és suggestiva i fins molts, per sort, si l’obra té alguna cosa d’artísticament interessant.

Més ben dit, creiem que a no tardar gaire, l’anunci del doblatge arribarà a ésser contraproduent. El públic, encara que sigui el diumenge, també vol entendre les coses, desig ben humà, però inabastable si es tracta d’una pel·lícula en castellà. Si aquests arguments no són prou clars i persuasius ja no sabríem que més fer-hi. És a dir, ens limitaríem a demanar un parell de favors per aquest sector –que els caldrà reconèixer prou nombrós– que odia el doblatge. No és exagerar!

Primer: que cada empresa destini els dies en què sap que la seva sala és menys concorreguda –el dilluns del Kursaal i els dissabtes de l’Olympia, per exemple– a projectar les versions originals d’aquells films que els altres dies exibeixi doblats.

Segon: que les represes que pensin presentar aquest estiu, siguin totes elles en les versions originals.

Creguin-nos, senyors empressaris, que si ens atorguen aquestes dues gràcies hi haurà una pila de cinòfils que els en restaran pregonament agraïts. I si per aconseguir-ho els cal el nostre ajut, manin i disposin.

J. AMAT I PINIELLA