Web de

Joaquim Amat-Piniella

Escriptor i intel·lectual manresà (1913-1974)

"foren els ulls terriblement cansats de l'Amat-Piniella allò que més coses
em van saber dir del que havia significat l'infern nazi". (Montserrat Roig)

"Lilí vol viure" de Lluís Elies

Teatre Conservatori

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 13-8-1935)

 

No hi ha dubte que si la passada temporada de teatre català ha donat alguna sorpresa, aquesta ha estat la descoberta del jove comediògraf Lluís Elies. La seva obra «Madame», estrenada al Poliorama per la Companyia Oficial de la Generalitat (que per cert encara no hem pogut veure representada a la nostra ciutat), obtingué un èxit sense gaire precedents. Fou arran d’aquest acolliment falaguer, que Elies ha estat l’autor més sol·licitat per totes les companyies catalanes. Ja hem perdut el compte de les obres que, en el transcurs d’una temporada, porta estrenades.

Diumenge passat, la Companyia Maria Vila Pius Daví, posà en escena al Conservatori, la comèdia «Lilí vol viure». No voldríem aventurar nos a llençar un judici definitiu sobre la veritable vàlua d’Elies, sense conèixer «Madame», la seva obra més representativa. A jutjar, però, per les dues comèdies que coneixem d’ell, «El fill del senyor Gold» (que fou representada per una companyia lamentable) i «Lilí vol viure», podem avançar que llur autor demostra uns innegables coneixements de la tècnica teatral. Sap moure els personatges amb una certa desimboltura, aprofita totes les ocasions per a donar una espectacularitat al que s’esdevé a l’escena, i cloure les obres, amb la sorpresa, amb l’inesperat, que colpiran l’atenció de l’espectador en el precís moment que aquest cerca adelerat el desenllaç de la intriga. (En «Lilí vol viure» porta aquest sistema tan enllà que resta inexplicable alguna escena desenrotllada anteriorment). Però així com ens cal conèixer que, en allò extern Elies reïx, també hem d’observar que en l’aspecte intern de les obres falla ben sovint. El diàleg és poc acurat tant gramaticalment com lògicament, l’humor cau moltes vegades en un plebeisme inacceptable i per tal de «plaure» al públic no repara a servir-se de llicències d’un gust dubtós.

Creiem, però, que aquests defectes són esmenables i si a quelcom els hem d’atribuir és a la fecunditat potser excessiva d’aquest afortunat autor, el qual en el cultiu d’un gènere de teatre popular, inèdit fins ara entre nosaltres, és una falaguera esperança per a l’escena catalana.

La Companyia Vila-Daví interpreta «Lilí vol viure» amb molt encert. Cal destacar l’autor Gimbernat en el paper de Sr. Calderó i Emma Alonso en el de Norma; Maria Vila, no gaire encaixada en el rol de Lilí (els anys hi són!).

La presentació de l’obra és feta amb un gust i una propietat i cura de detalls remarcables.

El públic, no gaire nombrós, demostrà amb els seus aplaudiments, la complaença que li produí aquesta representació.

J. A. i P.