Web de

Joaquim Amat-Piniella

Escriptor i intel·lectual manresà (1913-1974)

"foren els ulls terriblement cansats de l'Amat-Piniella allò que més coses
em van saber dir del que havia significat l'infern nazi". (Montserrat Roig)

L'Estatut a les portes del Parlament

Tribuna lliure

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 4-5-1932)

 

Per les declaracions que el senyor Besteiro, president de la Cambra, ha vingut fent aquests darrers dies sobre el programa parlamentari, hom pot treure la conclusió que hi ha el ferm propòsit de començar la discussió de l’Estatut dintre la setmana que corre. És imminent, doncs, la data en què el Parlament de la República espanyola, en ús d’una sobirania més o menys ben entesa, sancionarà la voluntat unànime dels catalans nacionals.

És davant d’aquesta imminència que d’un temps en aquesta part surten de per tot arreu d’Espanya veus que, amb una gran diversitat de tons, comenten el nostre plet. Les unes, ben predisposades a la comprensió –recordem Luis Bello, Azaña, Alcalà Zamora, etc.- netament favorables a la concessió d’una autonomia més o menys àmplia. D’altres, favorables també, però amb totes les reticències que vulgueu. I, finalment, unes terceres radicalment oposades a tot el que sigui, segons propi vocabulari, una desintegració de la unitat nacional. Com es veu, aquests darrers no tenen altres armes a esgrimir que una colla de tòpics rebregats i passats de moda, grats, només, a una colla de “patums” clownesques, estil Royo i Melquiades, i a tots aquells imperialistes i feixistòfils que jeuen damunt les doctrines del filòsof de segona mà, senyor Ortega i Gasset, i del místic del màuser, senyor Unamuno.

Prescindint d’aquest darrer sector de l’opinió espanyola que, malgrat tenir un ascendent grandiós en els corrents intel·lectuals castellans i demostrar que encara avui dia l’esperit dominador i cesarista és, allí, una realitat viva, no té pas una força decisiva al Parlament, ens trobem amb els altres sectors que a pesar de llur comprensió per al nostre problema sembla que adopten un posat de fraternalisme protector i de superioritat jeràrquica que no pot afalagar-nos gens.

A través de les manifestacions dels caps polítics dels partits que els integren, salvant sempre unes quantes excepcions, hom arriba a entreveure que tota llur comprensió del nostre plet no ultrapassa aquell límit que els permet agafar unes estisores i fer retalls per ací i per allà. Llevat dels que no ens  volen donar res, els un intenten escatimar-nos la hisenda, els altres l’ensenyament, els altres la justícia, els altres l’idioma, els altres el turisme, etc. És a dir, que de fer cas dels uns i dels altres ens quedaríem amb les cobertes.

Remarquem, però, i no cal pas que ens estranyem de res, que els punts de convergència de gairebé la totalitat dels atacs o esmenes al text de l’Estatut votat el 2 d’agost, són sempre els més essencials, els bàsics, sense els quals l’Estatut no ens serviria més que per a crear un absurd edifici burocràtic, posem per cas. Ens referim a les qüestions de la hisenda i de l’ensenyament. Un Estatut de Catalunya que no ens donés facultats per a poder disposar de la hisenda amb l’amplitud necessària, no tindria cap raó d’ésser; un Estatut que no ens donés un màximum de facultats per a poder desenvolupar una intensa tasca d’aixecament cultural dintre el nostre país, seria un organisme mancat de vida intel·lectual, seria un cos mort.

Els homes d’enllà l’Ebre per tal de justificar llur posició suficient i autoritària parlen de la sobirania de les Corts i de la neta doctrina democràtica.

Posant la tesi, fins avui inexpugnable, de la Catalunya-nació, nosaltres preguntem: És que tal vegada no és sobirana i democràtica la voluntat de tot Catalunya en pes? Per què el futur de Catalunya ha d’estar precisament supeditat, en un nivell d’inferioritat, al que vulguin acordar una colla de senyors completament estranys a les realitats de la nostra vida interna? Diu en Maspons i Anglasell: “El territori de Catalunya no és subaltern i té el dret de regir-se ell mateix”.

Nosaltres únicament arribarem a creure que és possible una entesa entre el nostres país i Espanya, en el cas que aquesta vulgui contribuir a resoldre el nostre plet d’una manera veritablement democràtica. No pas enfrontant dos pobles i fent triomfar el d’una força més gran, sinó reconeixent i sancionant favorablement la voluntat unànime del que la tingui, encara que sigui el petit, i prescindint de petiteses i de pretextos ridículs i baixos de sostre. Podrà, en tot cas, donar un consell d’amic o de germà, però mai atribuir-se un rol de pare ferreny  i despòtic, o de tutor perdona-vides.

Comprensió sí; però en el recte sentit del mot. En el que ateny a les Corts Constituents, comprensió significa aprovació dels trets essencials de l’Estatut tal com foren votats i ratificats per la totalitat del poble de Catalunya. No pas altra cosa. Si l’esquelet de l’Estatut que ens atorguin no conserva aquella fermesa que tenia en sortir de Catalunya podrem estar plenament segurs que el canvi de règim no haurà significat per Espanya aquella renovació que implícitament comporten tots aquells moviments revolucionaris que ultra variar la forma, modifiquen el contingut, totes aquelles subversions que a més de significar un canvi de nom, representen el capgirament de la idiosincràsia d’un poble.

Naturalment, si es dóna aquest cas nosaltres ho lamentarem com a catalans nacionals i com a republicans.

***

No és aquest el moment del pessimisme. Creiem que cal tenir confiança en els homes de la República, sobretot en els que avui ocupen el Govern, tots ells ferma garantia del liberalisme i de democràcia. Però cal, també, que els catalans puntualitzin la seva posició ultrancera en la lluita que s’acosta. Ara, precisament. Ara que l’Estatut és a les portes del Parlament, esperant entrar d’un moment a l’altre.

Per J. Amat i Piniella