Web de

Joaquim Amat-Piniella

Escriptor i intel·lectual manresà (1913-1974)

"foren els ulls terriblement cansats de l'Amat-Piniella allò que més coses
em van saber dir del que havia significat l'infern nazi". (Montserrat Roig)

Les estrenes

El cinema

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 22-12-1931)

 

Cal reconèixer que la setmana passada considerada «a priori», fou cinematogràficament suggestiva. Per tots els cinemes hi havia anunciats uns programes d’aquells que hom no pot menys que considerar-los del bo i milloret de la temporada. Malgrat això, malgrat sorgir entremig noms prestigiosos com Sternberg, Jannings, MacDonald, Keaton, Lutbisch, etc., després d’haver anat a veure-ho tot, podem assegurar que la setmana passada fou cinematogràficament nula.

En «Montecarlo», Ernst Lutbisch continua aquella trajectòria iniciada amb «La parada de l’amor». Ambdues cauen dintre d’un mateix gènere. Opereta amable, lleugera, sumptuosa a estones, musicada amb encert, proveïda d’acurada interpretació i d’una trama curiosa i ben treballada.

Un comte s’enamora d’una comtesa i per a lograr parlar-li es fa passar per barber. Ella veient una representació de «Monsieur Beauscaire» obre els ulls a la farsa i naturalment, tot acaba bé.

Aquesta trama conté tela de sobres per fornir una colla d’incidències gracioses i una sèrie de cançons per satisfer el més famolenc.

Podem dir, en definitiva, que Ernst Lutbisch ha demostrat suara amb «Montecarlo», el que ja havia insinuat amb «La parada de l’amor»: que ha estil·litzat l’opereta d’una manera personal i ben pròpia. És per aquest motiu que hem de reconèixer que «Montecarlo», sense excel·lir és un film passable i ben menat.

***

Joseph von Sternberg –el gran Sternberg– ens presentava al Modern Palace un film d’Emil Jannings, fet a Hollywood, a la Paramount, de tema rus, en companyia de William Powell i Evelyn Brenti titulat «La última orden». Hem quedat francament decebuts. Film magre de concepció: el tema està partit en dos trossos, un dels quals va englobat en l’altre. Això lleva al film una gran proporció d’aquell ritme continuat que gairebé pot dir-se que és una de les més rellevants característiques de la producció del cineasta alemany. Si no haguéssim vist de Sternberg ulteriors produccions que el reivindiquen als nostres ulls, creuríem que en «L’última ordre» inicià la seva devallada. I tot per portar a l’escena la història d’un general rus, que exiliat per la revolució, va a raure a Hollywood, on el trobem fent d’«extra» en els estudis del cinema.

Argument inconsistent, doncs, i que res pot dir-nos avui dia, quan estem prou vacunats contra aquesta classe de sentimentalisme.

Una altra de les falles comeses per Sternberg en aquest film és la interpretació. Encomanada a Emil Jannings, és un doll de virtuosisme. Ja mantes vegades ens hem exclamat davant les interpretacions truculentes i mancades de sobrietat que acostuma a servir el «colós» actor. Però, potser mai com avui havíem tingut motiu per fer ho. En «L’última ordre» Jannings ens presenta un treball descurat, sense cap mena de matís, un personatge incongruent i curt de gambals.

Evelyn Brent, en canvi, és la mateixa de sempre. No ens plau ni gota, però, en el pinyol de la seva interpretació, quan fa de revolucionària descordada. El gest ample i gras no s’adiu gens a la seva bonica persona.

William Powell té un rol no gaire llarg però ben  tret.

Se salven del naufragi general el treball fotogràfic, (prova palesa de l’acuïtat del sentit plàstic en el director alemany) i la presentació, sobretot de l’estudi del cinema, que si bé una mica exagerat és un retrat força verídic, i per damunt de tot desil·lusionador. Un cop vista la cinta i un cop pesada i sospesada, no hem pogut trobar ni el més petit motiu que justifiqués l’haver estat prohibida durant la dictadura. Aquesta prohibició ha demostrat amb més lucidesa que mai, que els censors tenien crostes als ulls i tant si com no, volien descobrir tres peus al gat. «L’última ordre», és una descarada propaganda contra el règim soviètic i ni remotament pot veure-s’hi un sentit oposat a aquest. A no ésser que sense haver-nos-en adonat tinguem els ulls al clatell!

***

Finalment, ens toca parlar del film de Buster Keaton «Pobre tenorio!», dirigit per Edward Sedgwick i on va acompanyat de l’actor Reginald Denny. Val a dir, que tampoc ens ha convençut plenament.

Keaton, parlant en el seu idioma és massa llarg de paraules, i aquesta mateixa exhuberància de diàleg narcotitza i allargassa l’acció, donant pesadesa al film.

Amb tot hi ha algunes escenes altament còmiques. Keaton és el mateix idiota de sempre. És l’home que rep la bufetada, com deia en Gasch no fa gaires dies. És l’home aturat i impassible. L’home dèbil, impotent per fer prevaler la seva personalitat.

«Pobre tenorio!», té alguns moments de grotesc repujat, que li donen un to xavacà que no hauria estat sense la intervenció d’aquella dona cama-llarga i tabalot. Reginald Denny secunda bé la tasca acurada de Buster Keaton.

***

Ara preparem-nos a veure «Le million». No tenim però, gaire confiança en l’aparell sonor del Gran Kursaal, que més aviat sembla un sac de gemecs que no pas un Western Elèctric o el que sigui.

J. A. i P.