Web de

Joaquim Amat-Piniella

Escriptor i intel·lectual manresà (1913-1974)

"foren els ulls terriblement cansats de l'Amat-Piniella allò que més coses
em van saber dir del que havia significat l'infern nazi". (Montserrat Roig)

Les darreres estrenes

El cinema

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 31-12-1933)

 

“Mercat d’escàndols”

Olympia. –El cinema és un art de síntesi, una conjuminació matisada d’elements diversos. Dinamisme : fotogènia : emoció : ambient : fonogènia = cinema com a tal, cinema pur.

I val a dir que si el director Rusell Mack en filmar «Mercat d’escàndols» es proposava estructurar una obra específicament cinematogràfica, que ha reeixit a bastament. Posats a trobar defectes, diríem que n’hem constatat d’escadussers en la trama. (¡Que n’és de difícil no caure-hi en els films comercials! Aquell periodista, amb la seva idolatria per l’ofici i la seva duresa desconeixedora de tota pietat, ¿voleu dir que en comptes de resultar un tipus vigorosament accentuat, no cau en una vaguetat i un convencionalisme lamentable? ¿I per què aquella concessió al «gros públic», en fer-la acabar bé, tant sí com no?

Passem per alt aquests detallets a la cap i a la fi, d’ordre secundari. Forçosament haurem de reconèixer que es tracta d’una de les millors produccions exhibides aquesta temporada.

El film és un vertigen continu. Aconsegueix meravellosament donar la impressió de la vida agitada del periodisme tal com es practica a aquelles latituds. Periodisme sensacionalista, a la caça del «notición», que diuen els castellans, del darrer escàndol, de la darrera tragèdia. Però sempre passant per damunt de totes les ètiques, àdhuc si la professió ho exigeix, per damunt de la dignitat i dels afectes més pregons. ¡Ací, per cert, rau el drama que integra l’eix del film! El tema és bo i el director sap extreure’n una obra plena d’agilitat. La càmera ressegueix dòcilment tots els recons, no para mai. Va darrera de l’un i de l’altre i amb molta precisió va oferint-te un «découpage» impecable i una visió perfectament normal i planera, allunyada de tota mena d’extravagàncies «tècniques», però d’una poderosa realitat plàstica. La sonorització molt sòbria.

Charles Bickford, admirable, amb una perfecta consciència d’«home lleig». Pat O’Brien, fent la competència al seu company. Rose Hobart, discreta en el seu paper relativament curt.

“Amor en venda”

Olympia. –Aquest film de Clarence Brown va recordar-nos una obra de Jack Conway, «La Pecadora», interpretat per Constance Bennet, que fou exhibit al Kursaal. El tema és molt semblant. És clar que la finalitat que persegueixen és molt diversa. Així com aquest tenia un aire mordaç, de crítica, «Amor en venda» deriva el cas cap a una tònica melodramàtica, d’un sentimentalisme fàcil, que és precisament on falla el film. «La Pecadora», en canvi tenia la grandesa de les coses quotidianes, aquella senzillesa que és sinònim d’autenticitat.

En aquest sentit, el final d’«Amor en venda» és una cosa lamentable.

Tècnicament, el film és perfecte. Potser massa lent per ésser projectat després de «Mercat d’escàndols», però exquisidament conduït fins l’escena de la ruptura després d’haver acceptat (ell) el figurar en candidatura. D’ací fins al final, Brown es gira de cara a la galeria.

Joan Crawford és una actriu subtilíssima. Juga amb el rostre, amb les mans, amb la línia esbelta del seu cos, com un malabarista amb els seus objectes heteròclits. Estudi acabat de les seves possibilitats immenses. Creiem que la conjuminació Brown-Crawford donarà tan bells resultats com va donar la Brown-G. Garbo.

Clark Gable és un bon actor. Podeu tenir-hi posades les vostres esperances, els que espereu una renovació digna dels «elencs artístics»!

“La reina Draga”

Kursaal. –Pola Negri s’ha envellit considerablement amb tot aquest temps que no l’havíem vista. Li manca –a judici meu– «sex appeal», cosa que Ernest Lubitsch considera indispensable, i cadascun dels seus gestos pot ésser classificat com un «arcaisme cinematogràfic» més.

El cinema sonor no compadeix ningú. És inexorable amb els que deixen enrera la seva joventut... (I consti que no ens volem posar cursis!)

Junt amb «La reina Draga», projectaven un film de Fred Niblo, «Guanyant-se la vida», que tenia uns moments brillantíssims: quan jugaven al pòker, per exemple, amb aquella sèrie de primers plans; els automòbils empaitant-se de nit, etc. Un film digne, a trossos, del director de «Ben-Hur».

“Monsieur, madame et bibi”

Goya. –Una comèdia vodevilesca, plena de gràcia, d’aquell «esprit» genuïnament francès. Té una qualitat i és que sap sostenir-se bé en una trajectòria plena d’uniformitat. René Lefebre, Mary Glory, Florelle interpreten amb molt encert llurs rols respectius.

***

Per manca d’espai no parlem de «La loteria del Diable». Mirarem de fer-ho un altre dia.

***

En conjunt podem afirmar aquest Nadal, ultra les rifes i els «pavos republicanos», ens ha portat uns bons programes de cinema. Ens n’hem d’alegrar.

Text del peu de foto: POLA NEGRI, per la qual els anys no passen endebades

AMAT