Web de

Joaquim Amat-Piniella

Escriptor i intel·lectual manresà (1913-1974)

"foren els ulls terriblement cansats de l'Amat-Piniella allò que més coses
em van saber dir del que havia significat l'infern nazi". (Montserrat Roig)

Les campanyes electorals

Tribuna lliure

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 3-11-1932)

 

Les circumstàncies transcendentals d’aquest moment històric per a tots els catalans, han fet que l’enquadrament de totes les nostres forces polítiques que han de lluitar en les properes eleccions, sofrís un retard considerable. Potser degut a aquella emoció del que veu, aprop, una fita en la trajectòria del recobrament d’unes llibertats, aquella emoció pregona que torna balbes les actituds decissives; potser degut a un sentiment més prosaic i ribetejat d’alguna ambició inconfessable. Tant-se-val. El cas és que aquest retard és obvi.

Això motiva les exclamacions dels que tenen memòria: «¡Manca una quinzena de dies i encara ha de començar la campanya electoral!»

Sí, realment, el cas no deixa de ésser extraordinari. Però preguntem, dubtant per un moment de la eficàcia  real, mediata, patriòtica, de totes les campanyes electorals: «Hem de lamentar-ho?» Sincerament, creiem que no. Cal explicar-se.

No estem tan mancats de sentit pràctic com per a afirmar que s’ha d’acabar amb les campanyes electorals, que cal prescindir d’elles de una manera absoluta. La nostra condició d’homes addictes a un ideari polític (i no diem a un partit) no ens permetria dir semblant inoportunitat, sense caure en el perill d’una absència de visió objectiva i assenyada de les coses.

Però sí direm que seria útil mirar de limitar-les tant en el temps com en la violència amb què inevitablement s’expressen.

El to baix de sostre, insidiós, malèvol, mancat del sentit de ponderació i del control intel·lectual, que generalment s’empra en aquesta mena de campanyes, no pot fer gaire favor a l’obra d’elevació cultural d’un país. Hi ha pobles que només senten la veu dels homes representatius (això quan són representatius!) en vigílies d’eleccions, quan l’odi i la passió cega pul·lulen en l’ambient com a «paràsits» exclusius. I en això, francament, no hi sabem veure, per enlloc, l’eficàcia. Entenem que llevat dels grans moments d’esclat sentimental –ben escassos en la història de cada poble– els apassionaments polítics pequen molt sovint d’extemporanis i la seva cotització tard o d’hora, ha de repercutir en perjudici. I consti que en dir això destriem perfectament la passió de l’interès que els problemes polítics han d’inspirar a tothom que es senti ciutadà i patriota. I consti, també, que no tractem d’imposar un objectivisme tan glacial que devingués antitètica a la nostra condició de meridionals. Ja sabem que un temperament nacional no es rectifica amb elucubracions periòdiques. Però sí cal reconèixer que una limitació, una mesura, un seny, constructiu i renovador alhora, no ens portaria cap mal pas.

Nosaltres som optimistes. Estem en la convicció que el sentit pragmàtic i positiu, característic del poble català es manifestarà en el camp de la política, així que s’hagi clos el període d’eclosió sentimental que obrí el 14 d’abril de l’any passat. Llavors seran innecessaris l’orador carregat d’abrandament i d’escenografia, la calúmnia com a procediment i la demagògia que avui vessen molts dels polítics catalans (i no creguin les dretes que això no vagi per elles). Els vots seran per als partits que arrenglerin un esplet d’homes, més solvent i més responsable, i que més netament respongui a l’estat d’opinió del país. La suggestió fàcil ja no hi tindrà cabuda.

I les campanyes electorals, sense perdre tibantor, ni energia, ni vibració, ja no presentaran aquesta viles ni aquest nivell deplorable que tots coincidim en lamentar.

És únicament per això, perquè representa un tast, una notícia avant la lettre     –jassia en l’ordre cronològic, només– que ens alegrem de l’escassetat de temps que tindrà la campanya d’eleccions per al futur Parlament català. La fortuïtat sempre té la seva significació…

J. AMAT I PINIELLA