Web de

Joaquim Amat-Piniella

Escriptor i intel·lectual manresà (1913-1974)

"foren els ulls terriblement cansats de l'Amat-Piniella allò que més coses
em van saber dir del que havia significat l'infern nazi". (Montserrat Roig)

Les arts

Joaquim Amat-Piniella
(“ARA”, núm. 5 - agost 1932)

 

Els “objectes surrealistes”. La vida, després de la guerra 1914-18, ha emprès una cursa folla i desequilibrada. Les acrobàcies i els «obstacles» atlètics han estat una realitat tant en la vida física normal com en la de l’esperit. Hom ha hagut de fer tasca de taumaturg per no passar a ésser víctima de la crisi econòmica, de la mateixa manera que han calgut tota mena d’esforços per a renovar-se espiritualment d’una faisó constant, donar a cada instant de l’existència una nova faceta que fos una convergència exacta de les inquietuds del moment, i no caure en una regressió que hauria significat una covardia o, si més no, una claudicació completament extemporània i per força ineficaç.

El surrealisme ha estat la darrera tendència que s’ha definit d’una manera clara i incisiva. Però el surrealisme, com abans el futurisme, el cubisme, el purisme, el neo-classicisme, el dadaisme, el neo-academisme, el neo-romanticisme, l’expressiomisme, el nunisme, etc., ha estat una víctima de la vertiginositat del nostre temps. El surrealisme, estricte seguidor de les normes bretonianes, ha mort en la pau del Senyor. Els seus pintors –o anti-pintors, com volgueu!– s’han desviat els que menys o han desertat els que més. En els seus darrers temps van caure en una confusió lamentable. La barreja de col•lectivisme i de surrealisme que pretenien fer l’Aragon, Crevel, Peret, Breton i el nostre Dalí, entre altres, ha resultat explossiva i tot se n’ha anat en orris, d’una manera poc menys que absoluta. Únicament n’ha restat una experiència fructuosíssima. I així hem vist com el mot «surrealisme» ha passat de substantiu a qualificatiu. En els cercles artístics hom no parla ja de «surrealisme» sinó d’«objectes surrealistes». Diferència notabilíssima i ben explícita!

Salvador Dalí definia els «objectes» surrealistes com a «documents al marge de tota preocupació plàstica o formal, essent del tot eliminat dels dits «objectes» la més lleu concessió a l’efecticisme visual. Els «objectes» un cop «transcrits» són confeccionats per obrers extranys a l’activitat superrealista, de guisa que en llur realització no influeix la concepció poètica o plàstica de llur «autor». Car és cert que tots aquells objectes on les intencions poètiques o plàstiques de llurs autors són paleses no passen d’ésser «objectes d’art» (recordem la fúria dels surrealistes contra l’art, que ells nomenen putrefacte) d’una qualitat especial». Més enllà defineix els «objectes» com a «transcripció d’al•lucinacions degudes al «pur atzar». J. V. Foix els definia al seu torn com a «exteriorització plàstica dels fantasmes himnagògics, afectius i onírics, dels automatismes d’origen estètic i de les fantasies «diurnes i experimentals» segons paraules dels propis surrealistes». «Els objectes surrealistes no són, en els parisencs, sinó objectivacions crues de dalers col•lectius entenedors per tots els estudiants interns de seminari o universitat, per tots els minyons de qualsevol lleva en llur vida caserna».

Segons el mateix autor (si parlem tant per boca d’altri és perquè encara no coneixem res d’una manera directa) Joan Miró, el pintor surrealista independent, firma a part, malgrat de dedicar-se també a l’«objectisme». La qualificació que més escau a la seva activitat és la de “pessebrisme astral” (continuació del «cosmicisme» d’abans). L’única diferència entre ell i la secta parisenca rau en la «puresa d’intencions» que caracteritza Miró, la qual el situa lluny del sexualisme, del sufisme i de l’ocultisme dels altres «objectistes». Gasch deia que d’una manera absoluta, només l’interessen els objectes de Miró, precisament pel que contenen de poesia i de somni. Posició antípoda a la de Salvador Dalí!

Nosaltres que solament pretenem informar amb les poques dades que tenim a l’abast, no podem opinar, encara. De l’”objectisme” ens interessa el que té d’actualitat i ens plau, en principi, allò que respira de “pas endavant”, de no-claudicació, aquell delit inel•luctable de renovació.

Avui dia, el rectificar-se és una covardia; l’evolucionar, en canvi, ha d’ésser una suprema aspiració col•lectiva. Ara que, hi ha moltes maneres d’evolucionar!

Les exposicions “Ara”. – Basiana  i deixebles –pintura– l’una; «Basiana caricaturista», l’altra. Dues manifestacions d’una mateixa personalitat, dues facetes d’un temperament, receptor a Manresa de la inquietud universal d’aquests darrers temps. Basiana i els seus deixebles o hereus, en formen una sucursal. Per això han estat tan maltractats. Algú –expressió d’una atròfia de la sensibilitat– ha arribat a afirmar que si Basiana deformava, era per despistar la seva manca de dibuix. Les persones no s’ho han cregut mai.

Basiana, ultra posseir una bona dosi de cultura com a dibuixant –una visita al seu estudi pot fer claudicar el més escèptic– té un sentit agut de l’harmonia formal –ho demostren les caricatures– i del ritme colorístic. Una sensibilitat molt afinada l’obliga a evadir-se sovint de la realitat i anar a cercar les expressions que satisfacin les seves pruïges, al camp de les experimentacions més arriscades i contraoposades. Si Basiana deforma –diem nosaltres– ho fa empès pel seu instint i seguint una irresistible impulsió temperamental. Per altra banda Basiana és el perenne i subtil vagabund de la pintura. Puix que com qualsevol vagabund va d’ací a allà i d’allà a ací, sense adoptar mai cap posició definitiva. I això, perquè no pot desempallegar-se d’una inquietud constant, perquè la seva personalitat voluble i amplíssima, imposa els seus capricis amb una tirania afeixugadora. Basiana no té la culpa que li manqui un estil ben definit i estable. El pintor de «La noia del ventall verd» no fa més que obeir una força superior, un dictat inel•luctable.

Joan Cots va fer una vegada, uns pecats molt grossos. I ara se’n penedeix. I el xicot està trist i no gosa aixecar els ulls de terra. Només quan es fa fosc sembla aconsolar-se. I únicament llavors, es sent amb prou forces per a treballar. És quan expia les seves culpes. Les pintures negres, fosques, terriblement corprenedores i emocionants, són un resultat de la història de la seva vida. Les obres d’En Cots ens commouen tan com un Kandinsky, com un Neuen, com un Munch, com un Seehaus, com un Klee o com un Marc. Si algú volgués redimir en Cots dels seus pecats terribles seria pitjor que un assassí. Malgrat tot, però, ens plauria un Cots una mica més esbandit, dintre de la mateixa orientació.

En Celestí Puigcerver té un munt de bones qualitats. Bon dibuixant i molt expert en el contrast. Esperem més obres per a jutjar-lo definitivament.

Amat