Web de

Joaquim Amat-Piniella

Escriptor i intel·lectual manresà (1913-1974)

"foren els ulls terriblement cansats de l'Amat-Piniella allò que més coses
em van saber dir del que havia significat l'infern nazi". (Montserrat Roig)

La Teresa

Conte

Joaquim Amat-Piniella
(“Assaigs”, núm. 1 - maig 1931)

 

En una hora i mitja que feia que la Teresa estava trastejant en la seva cambra-dormitori era la segona vegada que es sorprenia en un estat somnolent, ple d’inconsciència, amb els ulls desviats, el llavi trèmol, la boca mastegant paraules que no gosen sortir i amb les mans que rebreguen un tros de roba. Són estats que et reprenen, sovint, quan tens la vida indecisa, plena de vicissituts i de tòpics dubitatius. Generalment, és quan penses coses absurdes, somnis que no seran mai una realitat. Veus primer, el món com una barreja absurda, la teva situació rau en mig de tot aquell caos i sents després la nostàlgia de la felicitat, fantasieges amb el món de les irrealitats, dels somnis vincladissos, de les inconsciències del desig. S’alternen i juguen amb varietats tots els colors més vius i discordants, s’immiscueixen en un conjunt abigarrat donant, com els colors de l’espectre solar, que fusionats donen blanc, un color d’indiferència de temps perdut i de visió desenganyant.

A la Teresa, tot anant d’armari a armari, canviant les robes de lloc, els càntirs d’essència d’ordre i els vestits de penjador, per un gust acoblat a la fantasia de donar a les coses nova harmonia i consonància les seves cames, pesades i rovellades pels anys que transcorrien monòtonament, demanaven com un ajut gens menyspreable la cadira i era sobre d’ella on queia en la lassitud contemplativa, on el cos se l’hi doblegava negligint la vigor que dóna al cos femení el desig de conservar la bellesa, era on el cervell se li endinsava en el terreny caòtic de les figures i de les il•lusions. En fi: era on el seu cabell es destenyia més despiatadament, on els seus ulls s’orlejaven més del «ryhmel» natural, on les seves galtes s’empal•lidien més i més cobrint-se d’arrugues extemporànies i on la seva boca es trencava en un plany tàcit...

Aquells moments de somnolència li servien per recopilar records de la seva adol•lescència. Recordava quan amb el desig suprem d’agradar, d’ésser bella, es mirava mantes voltes a l’espill que semblava iniciar un somrís com dient-li: «Ets bella. Els teus ulls tenen la transparència d’un matí de Maig; els teus cabells són fils ambrins que t’uniran amb els déus; la teva boca és la divinitat intrínseca; i el teu cos és un verger on hi eclosionen les flors més belles». Però no s’adonava que tot això s’esdevenia en somnis absurds i enormement ridícols.

S’ho creia per la vanitat que havien avivat en la seva imaginació, els pares, presos d’una pruïja d’enganyar-se ells mateixos, de dir banalitats que plaguin a l’aludit. En ella aquest sentiment havia proliferat amb extranya insistència o havia fet que la desil•lusió fos més punyent.

Aquesta fou un dia, cap el tard, quan el sol avorrit de contemplar el mateix paisatge es retira deixant foscor als llocs on abans i havia claretat.

La Teresa tot just començava a sentir el desig d’amor, de carícies mascles, tot just sentís un pessigolleig que invoca la sensualitat nadiua en l’individu, l’edat de les il•lusions i de les novel•les viscudes. Això essent bella significa l’alegria, l’esperança de trobar satisfacció en la relació amb els homes. Essent lletja no significa altra cosa que la tristesa i el desengany.

Tenia d’ésser a les hores quan coneixeria amb la brusquetat més sàdica la veritat crua, concisa, cruel.

Seria en un ball de societat, quan sentiria la enyorança de l’abraç masculí, quan romandria tota una nit asseguda sense dansar, quan oiria, de dos joves, un comentari que refermaria la sospita convertint-la en certesa, de què ella no tenia bellesa ni cap atractiu, que el món de l’amor no era fet per a ella, que li estava reservat un lloc en un convent, baix el claustre estovat per les llàgrimes de tantes de dones com ella i per l’ombra de xiprers carregats d’anys i sentiments.

Si preferia l’ombra d’altres xiprers que no eren regats per llàgrimes sinó per sucs de descomposició, podia suïcidar-se.

Però no es decidí per cap d’aquestes determinacions violentes. Transcorregué el temps que la veié passiva, sense cap alteració violenta, lentament es deixà posessionar per la malenconia, per l’amor més pueril vers els ocells i les plantes, vers la quietut i la mort en vida. Els seus vestits s’allargaren i prengueren un to monoton, sempre gris i ple de tristesa intrínseca. Les sabates perdien insensiblement el taló alt. Les seves cames negligiren la corba sublim i esdevingueren ossoses. El caminar era pesarós i extemporàniament vell.

Ja no era la Teresa d’abans. Era la seva pròpia ombra, l’imatge en un mirall curvilini, de la noia optimista i riallera d’uns temps, durant els quals les il•lusions la feren feliç

Davant seu s’obirava una perspectiva horriblement trista que significava un decaïment, una èxtasis perdurable que, àdhuc després de la seva mort, seria la continuació tangible de la vida de la seva ànima i que aleshores es desprenia en aquells estats anímics de somni, de pures fal•leres i de punyents desil•lusions.

La vida corporal seria lenta, exclusiva i gens aconsoladora, un enfarfec de fets definits, sense la poesia que alegra moltes voltes el realisme més sòrdidament real.

J. AMAT I PINIELLA