Web de

Joaquim Amat-Piniella

Escriptor i intel·lectual manresà (1913-1974)

"foren els ulls terriblement cansats de l'Amat-Piniella allò que més coses
em van saber dir del que havia significat l'infern nazi". (Montserrat Roig)

La setmana passada

Pàgina de cinema

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 8-4-1932)

 

La setmana passada, des d’un punt de vista cinematogràfic, no quedà pas gaire galdosa. Per una part «el retorno triunfal de «Ben-Hur», sonoro». Per l’altra un film Paramount «Un ianqui a la Cort del Rei Artur» d’una comicitat molt forçada i a base de trucs i de contrastos, no sempre legítims. Entremig, tanmateix, un film remarcable de Joan Crawford.

Diverses vegades, en aquests darrers temps, ens hem ocupat d’aquesta dona meravellosa. Hem ponderat el seu cos, les finestres que té en comptes d’ulls, la seva plasticitat inefable i aquell extraordinari talent d’actriu acompanyat d’una sensibilitat de primer ordre. El seu rostre, sobretot, és un vertader teixit de les més variades expressions i dels matisos més insubornablement sinceres. Gest facial complet.

Aquell plor contingut que t’ofega, aquella ira impulsiva i desesperada, aquella ironia que disfressa una pena o una alegria, aquella por, aquell fàstic, etc., tot exquisidament filtrat a través d’un rostre. És a dir, que «Pagada» ha corroborat el nostre criteri de ja fa temps: Joan Crawford és avui per avui una de les millors actrius de Hollywood.

La resta del film no passa de mediocre. Bon treball tècnic, bona interpretació, però un assumpte massa complicat, una trama tan entortolligada, que si es descuida hom s’hi queda agafat.

***

«Ben-Hur» sonor ha estat també per a nosaltres, que malgrat tot l’hem anat a reveure, una font d’ensenyances profitoses.

El film és el mateix d’abans. La mateixa inconexió en la trama. Recordem, p.ex., que en néixer Jesús, Ben-Hur ja és gran i la seva futura núvia també. Quan Jesús mor, o sigui 33 anys més tard, els dos enamorats encara fan la mateixa cara. Anacronismes vistosos en els mobles i en els vestits, etc. Però el que més ens ha frapat ha estat la gran evolució que en quatre o cinc anys ha sofert el gest en el cinema.

Comparem «Ben-Hur» amb qualsevol dels bons films que hem vist darrerament, un de Marlene, v. g. ¡Quina diferència no trobarem entre la sobrietat expressiva i pregona de l’actriu alemanya en el seu gest, i el teatralisme i l’afectació d’aquelles llebroses de «Ben-Hur» que volen besar en Ramon Novarro! Repetim ara i sempre la frase de G. Díaz Plaja: «Gest màxim –teatre; gest mínim –cinema».

Amb tot, «Ben-Hur» té algunes escenes força reeixides: les galeres, l’abordatge, les curses, la fotogènia colpidora de Francis X. Bushman, les multituds força ben menades, etc. La sincronització anava força passadora. En canvi, de l’acompanyament musical no podem pas fer-ne un judici semblant. Resultava molt més evocador i adequat el que havien fet els mestres Dotras-Vila per a la versió muda. Repetim, però, que el vam reveure amb gust.

***

D’ençà un quant temps, com ja haurà observat el nostre públic, la tònica general dels programes és d’una mediocritat atuïdora.

En un altre lloc d’aquesta edició donem la notícia que el «Cinema-Club Manresa» és un fet. Felicitem-nos-en. Feliciti-se’n el bon gustador de films. Però, sobretot, que miri de protegir-lo si vol que la festa tingui vuitada...!

AMAT