Web de

Joaquim Amat-Piniella

Escriptor i intel·lectual manresà (1913-1974)

"foren els ulls terriblement cansats de l'Amat-Piniella allò que més coses
em van saber dir del que havia significat l'infern nazi". (Montserrat Roig)

La radiodifusió catalana

Al marge d’una qüestió candent

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 2-6-1934)

 

Feia temps que teníem el propòsit de parlar d’aquesta qüestió. Ens hem decidit a fer-ho avui, quan sembla que l’acompliment de les disposicions estatuàries i constitucionals  en aquesta matèria, ha provocat la dimissió d’un ministre tan immens com el senyor Cid i qui sap si àdhuc la de tot el Govern. En el moment d’escriure aquestes ratlles deu tenir lloc al Parlament espanyol un debat transcendentalíssim i, segurament agitat, si es té present la decissió de la Generalitat de posar en vigència l’acord de la Comissió Mixta de Traspassos de Serveis, segons el qual la radiodifusió com a instrument de cultura passa a dependre del Govern Autonòmic de Catalunya. Això vol dir que no podíem trobar una ocasió tan propícia per parlar de la deplorable situació de la ràdio a Catalunya, ensems que del remei que caldria aplicar-hi urgentment, a profit del nostre prestigi nacional.

No ens referim a Ràdio Associació. Dintre la modèstia de les seves possibilitats, ens cal reconèixer que aquesta emissora va fent amb tota la bona voluntat. Parlen tothora en català i mantenen un digne en totes les seves activitats.

Ràdio Barcelona, però, ja és tota una altra cosa. És segons s’autoqualifiquen «la primera emissora de Catalunya». Ara que aquesta és una Catalunya pintorescament bilingüe, despullada de totes les característiques nacionals. Si un estranger, posem per cas, en escoltar la ràdio algun dia topa amb la nostra «primera emissora» i, per desgràcia seva, entén la barreja lingüística que s’hi parla, no ens negareu que ha de treure un pobre concepte del nostre nivell de cultura i de gust, per tal com aquest hauria de reflexionar-s’hi. Els seus programes són tots per un igual. Ratxes d’anuncis, cridaners interminables i poca soltes, alternant amb discos també anunciadors de sastreries i perruqueries que són la idiotesa per antonomàsia, i amb acudits dels locutors, que fan gala del seu plebeisme de ventrílocs fracassats. De tant en tant, algun disc que paga la pena, però que enmig d’una manca tal de sentit i de bon gust, sembla ans bé una profanació.

Una de les coses més revoltants d’aquesta emissora és que amb l’excusa de la beneficència (que ja estaria bé si no tingués un doble fons netament comercial) s’empri el micròfon per alçar a una categoria de símbol a un tal Toresky, desitjós de satisfer  una vanitat personal que ha culminat amb la insinuació (que ha repetit  diverses vegades) demanant que li construeixin una font al bell mig de la plaça Catalunya. Posats a fer no estaria malament que hom li aixequés un monument com el de Colom!

Un amic nostre, faceciós com ell sol ens explicava dies enrera com d’ençà la instal·lació d’aparells de ràdio als hospitals i assils, s’ha observat un augment del percentatge de mortalitat. Són –aclaria– els que s’han mort de fàstic! I la realitat és que hi ha una massa de ràdio oients que escolta diàriament les emissores de Ràdio Barcelona, per als quals les xavacaneries dels seus locutors constitueixen tot un aliment espiritual. Aquest tòxic constant ha de produir fatalment la mort intel·lectual d’un sector força important de catalans.

És per això que ens alegrem de l’actitud valenta i decidida del Govern de la Generalitat en aquesta qüestió. L’Estat espanyol ha demostrat la seva inèpcia per a portar la nostra radiodifusió al lloc que es mereix. La Generalitat ha de controlar de ben aprop d’ací en endavant les activitats de la nostra «primera emissora». Sabem que una ponència integrada de persones solvents està estudiant un Estatut de la Ràdio. Limitació d’anuncis, una obra benèfica més austera, una amenitat més culta, un catalanisme més insubornable i sense mediatitzacions bilingüistes i una direcció en una direcció en la programació més ben orientada. Encara que per aconseguir això calgui una protecció econòmica per part de la Generalitat. Si més no, que ens poguem presentar davant del món sencer com a posseïdors d’una emissora digna de la Catalunya autònoma i renaixent.

J. AMAT I PINIELLA