Web de

Joaquim Amat-Piniella

Escriptor i intel·lectual manresà (1913-1974)

"foren els ulls terriblement cansats de l'Amat-Piniella allò que més coses
em van saber dir del que havia significat l'infern nazi". (Montserrat Roig)

L'èxode de les joventuts catalanes

Un greu perill per al catalanisme

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 5-5-1934)

 

Una lleugera llambregada a la història dels pobles us confirmarà la idea –crec haver m’hi referit altres vegades–, segons la qual existeix una mena de fatalisme històric, és a dir que els períodes de tirania i de llibertat van alternant-se en el curs dels temps, destinats cadascun d’ells a endegar els problemes socials, econòmics, polítics i espirituals (els marxistes creuen que tots es subordinen als econòmics), que s’han plantejat o s’han transformat (perquè en períodes de tirania no se’n soluciona cap) en el període anterior. Les reaccions naturals de l’opinió pública són les forces motrius que precipiten l’obertura de cada nou període.

Uns punts a observar: un sovintejament excessiu d’aqueixa alternància o un allargassament artificial d’algun període, pot produir un desballestament i una inòpia mental col·lectiva en el país on tingui lloc.

Permeteu-me una comparació, un xic vulgar, potser, però clara: si un home va a un concert o a una sessió de cinema i ha de romandre molta estona assegut, és lògic que de tant en tant renovi la posició de les cames, si vol evitar que se li enrampin. Però si té la desgràcia de trobar un seient sense aquell mínim de confort que cal, i ha de renovar massa sovint la posició, o bé no pot renovar-la gens per por de molestar els veïns, arribarà un moment que el nerviosisme s’apoderarà d’ell i acabarà per no veure el film o per no sentir el concert.

Per una situació semblant està passant actualment el nostre país.

L’any 1923, com a conseqüència d’uns problemes llavors plantejats, s’instaurà a Espanya una dictadura. Aquests problemes s’esmortuïren, es transformaren i assoliren una puixança i una maduresa tals, que determinaren, d’una faisó gairebé biològica, la caiguda de la dictadura i la proclamació de la República, l’any 1931.

Durant els dos anys següents, unes Corts, integrades per homes d’un pensament republicà estricte i serè, legislaren d’acord amb aquelles necessitats que havien cristalitzat en el nou règim. Diverses circumstàncies entorpidores i bastides per cert sobre una base insegura, ha deturat aquesta trajectòria de la República.

Però heus ací, que tot aprofitant-se d’aquesta calma, ha sorgit un moviment, fomentat per totes les despulles de la situació anterior, no prou bandejades de la cleda espanyola, el qual pretextant miratges exòtics i enlluernadors (Itàlia,  Alemanya i Àustria), dóna com a clos l’actual període de llibertat i propugna la tornada cap a una tirania, nova per les aparences, però folrada de vell com totes les tiranies.

Segons expliquen els líders d’aquest moviment, disposen d’unes fórmules màgiques, amb l’aplicació de les quals, es guareixen tots els mals. Per als que els segueixen, tant-se val república com monarquia (com la Lliga); la qüestió és que tornin els jesuïtes i que hi hagi una bona Cambra de Corporacions i que sigui possible la derogació, per decret, de l’Estatut català i de la Reforma Agrària. Quan tindran tot això i hauran penjat uns quants socialistes, la pau tornarà a regnar a Espanya. Doctrina política nova –diuen– i de tan nova l’acorruquen sota l’ombra protectora de Felip II.

El que ens interessa ací, però, és que aquest nucli d’opinió consideri closa l’etapa oberta l’any 1931. Error greu! Si la República no ha fet més que iniciar una obra, avui empantanegada en el marasme lerrouxisto-agrari actual, com pot atribuir-se una eficiència i una viabilitat històrica a aquesta obra, sense el risc d’una subversió de valors perillosa i confusionària? Sense acabar de completar l’acció, quina solta pot tenir la reacció? No serà contraproduent per als que tant odien els maldecaps, trencar un procés històric tan rigorós i precís com aquest? Que pensin en les grans hecatombes que s’han registrat en el curs dels anys i veuran que generalment sempre s’han produït per la tossuderia dels poders (en el sentit més ampli del mot) a sostenir o a alterar un estat de fet o de dret, que no era l’oportunitat històrica de sostenir o d’alterar!

Se’ns objectarà que en el cas present, hi ha un factor prou potent per creure en aquesta oportunitat: els vots de les dretes en les eleccions de novembre. Replicarem, però, que aquesta no és qüestió de vots. Perquè és indubtable que amb una llei electoral amb cara-i-ulls i un govern responsable que sabés oposar-se als procediments poc escrupulosos d’alguns, no tardaríem gaire a veure canviats els papers. Es tracta només de saber si la República ha tingut prou temps per acomplir la tasca que les necessitats, que li possibilitarien l’advertiment, li van imposar. De la negativa, no cal ni parlar-ne...

Doncs bé: cloure el període republicà a mig-fer, seria transgredir aquell ritme històric. I no és fàcil calcular les conseqüències d’aquesta transgressió.

La República ha de posar solució a unes necessitats socials, polítiques, econòmiques i espirituals, plantejades abans de la seva instauració, una de les quals i potser la més important per a nosaltres, era la qüestió catalana. I en crearà unes de noves que haurà d’anar solucionant. Si un dia no pogués, tindríem el sentiment d’haver de presenciar la nova tombant política que ens deparessin les circumstàncies  d’aquell moment.

No creiem que calgui constatar ací la transcendència que per als catalans té l’observació rigorosa d’aquest procés. En l’actual període de llibertat cal donar curs a la nostra necessitat d’auto determinació nacional. Tenim ja alguna cosa guanyada, però una regressió o un cataclisme ens seria fatal

Per això, guiat d’un interès purament patriòtic i no pas partidista, em plauria que aquest modest comentari, en el curs del qual, per cert, no crec pas haver inventat res, però sí haver justificat d’una manera objectiva la necessitat d’una continuació de la situació actual, em plauria, doncs, que fos llegit fredament i serenament de tots aquells amics joves, que es senten atrets als rengles de la J.A.P., o de les J.O.N.S. (que són els grups polítics d’importació espanyola més puixants entre la joventut catalana). No n’hi ha prou amb sentir esgarrifances de satisfacció davant d’una Cambra de Corporacions, que és un eufemisme brillant d’opressió, o davant d’un salut a la romana o a la grega, o davant d’un himne abrandat. Més important que tota aquesta faramalla, és la tradició espiritual i política genuïnament catalana, que ells obliden, com també obliden el que cap jove no hauria de deixar de tenir present, que si avui per una regla general ens manca una formació cívica, una consciència ciutadana, si ens manca un patriotisme, més sa i més autèntic que el que propugna Gil Robles, és únicament perquè pujarem asfixiats i acovardits entre la misèria mental del primorriverisme. De fer-ho, estic segur que no tardaria a venir una rectificació saludable.

Que mesuri cadascú l’enorme responsabilitat que contrau en trair els destins nacionals de Catalunya i en no calcular la importància que té la conservació d’aquell ritme històric precís i inequívoc, per a l’evitació de contingències que si serien lamentables per a tots, ho serien més per a ells, tan amants d’un ordre conservador com temorencs davant la possibilitat de capgirells polítics.

J. AMAT I PINIELLA