Web de

Joaquim Amat-Piniella

Escriptor i intel·lectual manresà (1913-1974)

"foren els ulls terriblement cansats de l'Amat-Piniella allò que més coses
em van saber dir del que havia significat l'infern nazi". (Montserrat Roig)

Greta Garbo - "L'exprés blau"

El cinema

Joaquim Amat i Piniella
("El Dia", 23-9-1931)

 

En els comentaris de cinema que han precedit el present, no hem pas deixat de mostrar la nostra disconformitat amb els programes que hem hagut de venir sofrint durant gairebé tota la temporada d’estiu que acabem de passar. Així mateix tampoc deixem ara de manifestar la nostra satisfacció per haver-nos trobat durant la setmana passada davant de dos esdeveniments cinematogràfics.

El públic podria sortir satisfet dels cinemes si a cada sessió formaven part dels programes films de la categoria d’”El Bes” i “L’Expréss Blau”!.

Remarqueu però, que en el títol que encapçala aquestes ratlles, no diem pas “El Bes”, sinó “Greta Garbo”. I això és perquè en la pel·lícula de referència sembla que el nom  de la protagonista es destaqui per damunt de tots els altres aspectes des dels quals podríem comentar-la.

El temperament dramàtic de la formidable actriu sueca, avui reconegut universalment, pot desenvolupar-se amplament en aquesta cinta on representa un caràcter femení ple de matisos i on té la sort d’anar acompanyada d’un director de molt gust artístic i de rellevants qualitats tècniques. És evident que la principal dot del talent de la Greta Garbo és el saber-se adaptar tan impecablement, el saber assimilar, identificar-se amb els rols que li són assignats. I constateu que, com si això no fos prou, els directors que la condueixen li atorguen sempre la personificació d’uns tipus complicats, heterogenis, variats, rics en facetes. No ens ficarem, però, amb el verisme d’aquests personatges, molts dels quals tenen molt que desitjar, però no podrem estar-nos de reconèixer que això reporta a l’actriu escandinava un esforç i palesa en ella una extremada cura en l’estudi i en l’assimilació a la qual al·ludíem més amunt.

Darrerament, hem dit, l’hem admirat en “El Bes”. Film mut, de les darreries d’aquell cinema que tantes meravelles ens ha donat. Jacques Feyder ha tingut evidents encerts en aquesta obra, encara que també ha sofert equivocacions de gran importància com és per exemple la de l’argument, arquetipus de banalitat i de fluixesa, i la dels actors secundaris sense temperament i extremadament imprecisos.

Greta Garbo representa en aquesta cinta un paper de dona capriciosa, juganera, refinada, però (cosa que la diferencia de la Marlene Dietrich de “L’Àngel Blau”), amb un fons de bonesa i d’immillorables bones intencions.

Li plau jugar amb l’amor d’un pobre col·legial, per una barreja de compassió, d’aquell instint felí de jugar amb la pressa per deixar-la anar després, de caprici, de diversió. La seva cara, vista en primers plans, té una expressió intensa, retrata la lluita del seu intern d’una manera admirable.

Tècnicament el film és una contínua obra d’art. Els primers plans, els angles fotogràfics, els esforços, l’ús d’una llum dèbil per fer destacar els rostres, els contrallums, els moviments justos de la cambra, tot plegat és portat amb el distintiu del bon gust i amb la cura més perfecta.

El decorat és molt sobri i amb un bon sentit de modernitat. Els actors, llevat Greta Garbo, bastant dolents, encara que també podríem exceptuar Herbert Holmes ben discret en la seva tasca.

Per acabar el comentari d’aquest film, voldríem consignar el perill de què l’actriu sueca que fins ara tant ens ha agradat, no esdevingui amb el temps una “diva”. Diem això perquè ja en aquesta pel·lícula hi ha molts trossos simptomàtics.

***

L’altre film que ens ocuparà avui és “L’Exprés Blau”.
El cinema rus ha donat ja al mercat mundial una colla d’obres de qualitat ben remarcable. Ací a Manresa n’hem vist alguna mostra que veritablement no fa pas quedar malparat el prestigi cinematogràfic dels soviets. Recordem “El cuirassat Potemkin” bo al seu temps, “El Poble del Pecat” emotiu, intens, que nosaltres vam veure molt retallat, “Turksib” formidable documental, i ara darrerament “L’Exprés Blau”. Gairebé tots ells van destinats a constituir-se en mitjans de propaganda per a la URSS. I ací, creiem, radica l’únic defecte de què adoleixen gairebé totes les produccions russes que hem vist. Aquesta intenció que és l’exponent de totes les incidències de la trama fa que en diverses ocasions, degut al desig d’intensificar l’emoció´, tot plegat resulti truculent i artificial. M’explicaré. Rememoreu, per exemple, l’escena de “L’Exprés Blau” en què els guardaagulles lluiten, perquè un d’ells (el revolucionari) vol canviar el pas del tren, el qual, de la manera com està, portarà els insubordinats a la catàstrofe. Aquella llarga pugna i l’home que ferit puja aquella pendent per la qual ha rodolat abans, i arriba just a lograr el seu propòsit en el moment que el tren ja passa, té un regust americà i truculent que desdiu completament de l’admirable resta del film.

Ens sembla completament innecessari que el talent dels directors russos es malversi en un sentimentalisme a voltes ben minç, sobretot tenint, com tenen mitjans suficients per portar les seves produccions sota l’ègida d’una dignitat artística insubornable, i posseint els sentits del ritme i de la plàstica, dels quals manquen tants altres pobles, amb un prestigi cinematogràfic. En definitiva: els russos tenen un filó riquíssim, difícilment esgotable.

Trauberg el director de l’obra que ens ocupa, ha volgut ensenyar en ella, una simultaneïtat de moviment, una acció doble (els revolucionaris dalt del tren i el tren corrent cap el Sud) per tal d’obtenir un ritme inquietant, ràpid, exultant, ple d’emoció, i cal reconèixer que ho ha lograt abastament. Les imatges que s’estalonen, aquelles rodes de la locomotora que es veuen de tant en tant com un control a l’acció, aquells angles visuals tallants, precisos, crus, la qualitat innegable de la fotografia i de la tècnica, et  dóna una sensació de vèrtig, de trasbals i de commoció. Heus ací com el director logra els seus propòsits.

Quedem, doncs, que l’obra d’I. Trauberg “L’Express Blau” és un bon film, que tardarem en oblidar.

Ara, si no és ésser massa exigent, demanaríem a les empreses que ens presentin “Tempesta a l’Àsia”. És una de les poques produccions que ens manca veure per arribar a conèixer la totalitat del cinema rus actual.