Web de

Joaquim Amat-Piniella

Escriptor i intel·lectual manresà (1913-1974)

"foren els ulls terriblement cansats de l'Amat-Piniella allò que més coses
em van saber dir del que havia significat l'infern nazi". (Montserrat Roig)

"Exercicis d'Ortografia Catalana"

Un gramàtic: A. Invers I Pi

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 4-5-1935)

 

No pretenc pas fer cap descobriment en dir que els sistemes pedagògics, seguits en aquest país, són per regla general la cosa més inconsistent i més olla que es pugui arribar a concebre. La raó no compte; de la rutina no n’ha fet una deïtat. No és tampoc gaire difícil trobar el culpable de tals irregularitats. El centralisme espanyol en imposar el castellà com a idioma oficial a Catalunya ha assolit la «glòria» de fer dels catalans unes persones, la majoria de les quals no poden escriure una carta en un català si més no acceptable, ni –això és el més curiós– en castellà. I no solament aquell home de família modesta que, de molt jovenet, ha de substituir el banc de l’escola pel del taller, sinó àdhuc molts dels que cursen estudis, arriben a exercir les professions dites liberals, i escriuen o en un català que no es pot mirar o en un castellà, tal vegada ortogràficament correcte, però d’un so fals i un si és no és emfàtic i ridícul.

¿I per què tot això?

El mal ve de lluny. Com voleu, per exemple, que no esdevingui anàrquica la formació idiomàtica d’un infant, si als cinc o sis anys, p. e., es troba amb el fet paradoxal que d’allò sobre on menja, a casa en diuen «taula» i al col·legi «mesa»?

A l’infant li cal una base d’expressió estable per a bastir-hi damunt la construcció de la seva formació. Una base, diem; no dues. Que l’educació que rebi dels pares i la que obtingui dels mestres no siguin contraposades. I l’infant que ha nascut a Catalunya, que ha pronunciat les seves primeres paraules en català, té dret a formar-se en aquest idioma, a aprendre’l bé, gramaticalment, i sigui arrencant d’ací que pugui extendre el seus idiomes que puguin convenir-li. La gramàtica és agradable d’aprendre si et serveix per a descobrir el com i el per què parles de la manera com ho fas. En canvi si té per objecte saber per què parlen en castellà uns senyors que han nascut a Castella o en francès uns que són de París, ja no interessa. L’infant ha d’aprendre la gramàtica que li és pròpia, i els coneixements que n’obtingui, aplicar-los a l’estudi de les altres llengües que li plaguin o li calguin.

I això, que tan senzill sembla, encara no ho han pogut entendre els unitaristes espanyols, la qual cosa fa que tot plegat ofereixi un aspecte tan llastimós.

Antoni Invers s’ha adonat d’aquella falla tan decissiva en la formació de les generacions d’avui. La prova rau en el gran nombre de catalans que en l’actualitat cursen estudis de català, per a la major part dels quals les regles de gramàtica tenen quelcom d’astronòmic. No es recorden de cap. I és natural: era una gramàtica postissa la que havien estudiat de petits, anodina del tot i gairebé incomprensible.

Com que l’home ja una mica fet acostuma a tenir altra feina que començar una nova i llarga escolaritat, vol aprendre les coses sense esmerçar-hi gaire del seu temps valuós. Per a ell aprendre el català vol dir arribar a escriure una carta que no faci mal d’ulls i que no motivi el ridícul.

A. Invers, director de l’Escola d’Arts i Oficis i del Liceu que porta el seu nom, suficientment bregat en el tracte amb alumnes que ja han depassat la infantesa, ha sabut plasmar en el seu llibre, aquest desig poc menys que unànim entre els que volen estudiar la nostra llengua. Diu en el prefaci: «El nostre propòsit no ha estat altre que el de reunir uns exercicis d’ortografia catalana destinats als qui no poden esmerçar molt temps a estudiar gramàtica general i que amb pocs, deficients o nuls coneixements d’ella volen arribar a escriure en català amb correcció normal». Propòsit, certament plaent, per tal com no s’havia intentat encara entre els gramàtics catalans més renomenats. En conseqüència, el sistema pedagògic d’Invers és el de reblar en la memòria de l’alumne de grafia del mot. Que arribi a escriure els mots correctament d’una manera si voleu mecànica i rutinària, però d’acord amb els principis que –com dèiem més amunt– han presidit tota la seva formació escolar.

Un altre encert és el de no fer comparacions amb el castellà: seria fomentar el confusionisme lamentable que ja hem comentat.

Un tercer encert és el d’haver difós en cada exercici ortogràfic un sentit de la terminologia i de la sintaxi, mitjançant explicacions que el professor (imprescindible en el sistema que segueix el llibre) haurà d’exigir a l’alumne. Aquest aspecte dóna al llibre un valor gramatical totalitari.

I, finalment, remarcarem el gust de l’autor a escollir els fragments antològics que serviran d’exercicis.

Cal felicitar el nostre gramàtic per l’encert que ha tingut amb els seus «Exercicis d’Ortografia Catalana». Nosaltres ho fem de bon grat.

J. AMAT I PINIELLA