Web de

Joaquim Amat-Piniella

Escriptor i intel·lectual manresà (1913-1974)

"foren els ulls terriblement cansats de l'Amat-Piniella allò que més coses
em van saber dir del que havia significat l'infern nazi". (Montserrat Roig)

Els oportuns o les mitges tintes

 Tribuna lliure

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 20-6-1930)

 

Les anomalies governatives són erms que, per excentricitats, donen cultius extraordinaris d’herbes exòtiques, més aviat malignes. Per això els nostres ulls esglaiats davant una expontaneitat tan fulgurant, han vist llavors escasses proliferar grandiosament sense atendre a cap control. No s’hi valen ni terrenys acerbs, ni murs aturadors, ni maleficis tàcits. Entren triomfalment a les urbs, a les comarques rurals, àdhuc a les cases de pagès, aïllades de qualsevol contacte amb el món contaminat d’aquest mal endèmic, que és l’oportunisme.

És, bo i materialitzat, un monstre deliciosament ple de nafres, vesteix d’un color de taronja autèntica i parla amb el regust d’un consumat orador. Quan mira –de vegades a través d’unes ulleres fumades, guarnides en carei blanquinós de tortuga histèrica– hom sent tota la puixança malestruga de l’enverinament. Camina a grans passes voluptuoses, fent saltets com si li pessiguessin les cuixes.

Per un escarni horrible, que en ell esdevé honor ingent, porta penjat de la seva esquena, dessota un jep voluminós i ple de palla, un rètol:

«Abans m’anomenaven Hipocresia, però darrerament m’han batejat amb el nom d’Oportunisme, més idoni i adaptat a les circumstàncies. La doctrina que propago (res de matisacions definitives) és còmoda en un període de transició. Adapteu-vos a l’ambient. D’aquesta manera lograreu els vostres anhels, que són els de tothom».

Aleshores balanceja les caderes amb ritme cadenciós, coqueteja amb les mans, somriu satànicament, mentre els que el segueixen, per curiositat atrets per la suggestió exquisida del rètol, fan prosèlits d’aquesta doctrina inícua. Aquests són generalment els indecissos, els indiferents, que pretextant qualsevol niciesa es fiquen entre les cames d’aquell monstre, que els hi lleva l’honor i un sentiment necessari, la voluntat. Són inconscients de llur manera utòpica d’obrar. Sonàmbuls de l’actualitat que no tenen el ple domeny de l’equilibri i de l’estabilitat. Passejen amb un emfàtic orgull llur misèria, llur egoisme més ingrat. En llur fetitxisme s’hi copsa una manca absoluta d’espiritualitat, que altrament la veiem vessar en els pròpiament fetitxistes. No és que volguem insinuar que l’espiritualitat sigui indispensable en l’ideari d’una persona. Ben altrament, el positivisme és més transcendent, i les seves empremtes no són eixorques de fruit, com l’espiritualitat exclussiva. Però el positivisme massa arrelat pot aconduir a una eixutesa de sentiments que els donguin l’aspecte extern de falsos. En aquest cas l’esperit els lubrifica dolçament.

Els pròpiament fetitxistes, doncs adoren llur déu, veient-hi un consol inefable, una amabilitat suavitzadora, una emoció que els prové del mateix pregar, de la fe íntima. En els fetitxistes d’ocasió, els avorreix una manifestació d’idolatria, però els plau egoisticament la gràcia i el favor de llur divinitat.

Voleu una manera d’obrar més immoral?

Sortint d’aquella lassitud espiritual, s’entregaran de ple al lleure corporal, a la finalitat que volien aconseguir, amb l’abort conseqüent dels bons sentiments i dels ideals nobles als quals hauran oblidat miseriosament. Però, quan amb un espeternec insòlit i vexant deixaran d’existir quedarà en llur front una marca indeble, signe inequivoc de la manera com hauran viscut. Me’ls imagino amb els ulls oberts, com circunspectant amb la desconfiança més harpagoniana que mai hagi existit.

Greu mal. Més cada dia el veiem passejar-se pels carrers, ensenyant impúdicament les deformacions del cos mutilat, però que encara té energia, prou per a brandar les caderes maquiavèliques.

Acabem-lo de deformar? Fem-li sentir el pes d’una reacció necessària, sense mixtificació de sentiments de cap mena?

 

 

J. AMAT PINIELLA