Web de

Joaquim Amat-Piniella

Escriptor i intel·lectual manresà (1913-1974)

"foren els ulls terriblement cansats de l'Amat-Piniella allò que més coses
em van saber dir del que havia significat l'infern nazi". (Montserrat Roig)

Els germans Machado

Les arts i les lletres

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 22-9-1931)

 

En dir germans Machado, no pretenem pas fer una generalització perillosa, fondre dues individualitats en un sol ésser. Els dos poetes de la llengua castellana que ens ocupen avui, constitueixen unes personalitats ben distintes i clarament delimitades. Però, tanmateix, malgrat aquests trets propis de cadascun, aquestes individualitats perfectament cerebrals, sembla com si subterràniament a través de llurs obres hi hagués un vincle, una homologia de temperament poètic. Hom veu, òbviament, que la sang els uneix en la família i en la poesia. Aquesta relació palesa fa que aquest comentari sigui més aviat el report d’una paritat entre les obres d’ambdós autors.

Els germans Machado van néixer a Sevilla: són andalusos. Això, que per a nosaltres constitueix generalment un símptoma de bonesa, ha d’ésser objecte ací d’un estudi especial. Així com Garcia Lorca ha demostrat en els seus poemes d’andalús posseir un sentiment intern, càustic, corrosiu, com una veritable “malagueña”, sembla talment, com si els Machado, sigui degut a les seves vel·leïtats aristocràtiques i a l’esoterisme suposat existent en la veritable vibració andalusa, o bé sigui degut a què els cridava amb insistència la tradició poètica castellana, hagin intentat purificar l’andalús, amb una dosi de raó i d’intel·lectualitat, refrigerants i controladors de l’instint, que forçosament, segons el sentit modern d’art, han hagut de perjudicar l’autenticitat dels poemes. En els cants andalusos de Machado, o millor dit, pseudo-andalusos, (ho coneixem perquè van encapçalats amb motius flamencs: guitarra, vi, passió, melancolia, etc), hi trobem a mancar el fons instintiu, foll,  impetuós, selvàtic, no hi ha la sang bullenta, la borratxera esgarrapada de la mançanilla i barrejada amb una colla d’ondulacions luxurioses i plàstiques d’una “bailaora” qualsevol.

Naturalment que hem de distingir matisos diferenciadors entre l’andalusisme dels dos germans. Si haguéssim de destriar quin dels dos és més pur, més autènticament sevillà, diríem que és el segon: el Manuel. És més “pur-sang”, més fogós, hi ha més places de braus, té la guitarra més esllanguida i punyent que el seu germà Antonio. Cal remarcar que el que dèiem més amunt sobre les vel·leïtats aristocràtiques dels Machado va més per aquest darrer que per Manuel. Les seves poesies semblen alambicades, a través d’una pruïja de puresa estil·lística, racionalitzada, intel·lectual, mesurada: és el “germà gran” ple de seny i de ponderació. El seu andalusisme és camuflat per un misticisme atàvic castellà. Constatem això en els següents fragments.

Diu Manuel Machado en “Cantares”, exaltadament líric:

Vino, sentimiento, guitarra y poesía
Hacen los cantares de la patria mía...
Cantares...
Quien dice cantares, dice Andalucía.

A la sombría fresca de la vieja parra
un mozo moreno rasguea la guitarra.
Cantares…

Algo que acaricia y algo que desgarra.
…………………………………………..

Cantares. Cantares de la patria mía…
Cantares son sólo los de Andalucía.
Cantares…
No tiene más notas la guitarra mía.

En canvi remarqueu la ponderació de l’Antonio Machado en “Cante Hondo”:

Yo meditaba absorto, devanando
los hilos del hastío y la tristeza,
cuando llegó a mi oído,
por la ventada de mi estancia abierta
a una caliente noche de verano,
el plañir de una copla soñolienta,
quebrada por los trémolos sombríos
de las músicas magas de mi tierra,

………………………………………

Y era la Muerte al hombro la cuchilla,
el paso largo, torva y esquelética.
-Tal cuando era niño la soñaba-.

Y en la guitarra resonante y trémula,
la brusca mano, al golpear, fingía
el reposar de un ataúd en tierra.

…………………………………………

Manuel Machado en els començaments d’un llibre seu fa unes afirmacions que el seu germà gran no s’hauria pas atrevit a fer. Diu:

Prefiero a lo helénico y puro
lo “chic” y lo torero.
Y antes que un tal poeta mi deseo primero
Hubiera sido ser un buen banderillero.

Llevat el tema andalús creiem que en la resta de la poesia dels Machado, els dos germans segueixen una mateixa trajectòria, tots dos coincideixen en la gran delicadesa del llenguatge, lleugeresa i agilitat en molts temes, i en el fons de llurs obres, en general, hi ha una amargor, una pena, una melanconia que traspua i es  deixa veure o en cants esllanguits (temes: malenconia, a la mort d’un amic, tardor, capvespre, etc.) o en remembrances històriques, plenes de nostàlgia i de tendresa. (Recordem l’evocació pel Cid que fa Manuel en “Castilla”).

Llegint els poemes d’aquests dos artistes, es treu ràpidament la sensació de què són homes lliures, que una volta han trobat la bellesa la plasmen delicadament i prescindeixen, si no en absolut, en gran part, de les normes que no tenen altra finalitat que donar a la poesia un deix d’artificialitat i d’espontaneïtat controlada. Antonio i Manuel Machado són dos poetes moderníssims i representen una de les facetes més importants de les que ofereix la literatura actual espanyola.