Web de

Joaquim Amat-Piniella

Escriptor i intel·lectual manresà (1913-1974)

"foren els ulls terriblement cansats de l'Amat-Piniella allò que més coses
em van saber dir del que havia significat l'infern nazi". (Montserrat Roig)

Els dobles als cinemes locals

Coses de casa

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 6-4-1935)

 

Aquesta setmana no parlem de cinema en la nostra secció acostumada. Els films principals del diumenge passat eren doblats lamentablement. Els empressaris continuen fent gala de la seva manca de sentit. Ens limitarem a reproduir unes paraules de Sebastià Gasch al «Mirador» de dijous passat, parlant de l’aberració que significa el «doblatge» del film. «El sopar dels acusats» que es projecta aquests dies en un dels nostres locals d’espectacles. Heu-les ací:

«Parlem, primer que tot, d’un sabotatge de gruix. El doblatge d’«El sopar dels acusats» de W. S. Van Dyke. Aquest film pertany a un gènere fantasista, que podríem qualificar de lleuger, i en la filmació del qual els americans han esdevingut mestres. Precisament un crític parisenc acaba de constatar amb amargor que els francesos, campions tradicionals de la ironia i l’elegància, però incapaços de rodar altre gènere còmic que les bajanades de caserna, s’han deixat arrabassar pels americans aquesta fórmula cinematogràfica, que els pertanyia de dret a ells, al poble més espiritual de la terra.»

«Doncs bé: la distribuïdora d’aquesta pel·lícula, amb una sang freda impressionant, no ha vacil·lat a sabotejar-la escandalosament ni a ofendre els seus artistes, tot i privant-los de la veu, el seu mitjà d’expressió més ric i més matisat. És inqualificable. Si hi ha films indoblables, aquest, «El sopar dels acusats», tot finor i subtileses, n’és un. Aquelles veus de William Powell i Myrna Loy, que eren una de les armes expressives més poderoses del film, han estat criminalment escamotejades i reemplaçades per les d’un actor del cinquè ordre. Aquell taral·larejar finíssim i en sordina de Powell, quan oferia cocktails sobre una safata als seus invitats, s’ha convertit en uns brams d’ase tan estentoris que desmentint l’adagi pugen al cel.»

No seria possible que els senyors empressaris manresans procuressin donar-nos les versions originals dels films? És que ens volen fer creure que la gent no aniria a veure’ls? Haurem d’insistir sobre aquest tema, que dissortadament per a nosaltres no està pas esgotat.

A.