Web de

Joaquim Amat-Piniella

Escriptor i intel·lectual manresà (1913-1974)

"foren els ulls terriblement cansats de l'Amat-Piniella allò que més coses
em van saber dir del que havia significat l'infern nazi". (Montserrat Roig)

El proletariat i la classe mitjana han d'actuar a l'uníson

Al marge del moviment militar

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 11-8-1936)

 

Ja des del mateix moment en què va quedar retocat el moviment subversiu a la ciutat de Barcelona i a tot Catalunya, la primera ocupació del Govern de la Generalitat avançant se àdhuc al de Madrid, va ésser dictat una sèrie de disposicions encaminades a sentar les bases del nou edifici social, de què el poble s’havia fet creditor en donar generosament la seva sang en defensa de les llibertats republicanes. Mesures les adoptades pel Govern català, primer, i corroborades pel de la República, després, que senyalen una marcada tendència socialitzant, de cara a l’absorció de molts serveis per part de l’Estat, a la intervenció d’aquest i al control obrer a les grans empreses industrials, comercials i bancàries, i en general a la concessió de millores a la classe treballadora. Tots aquests decrets, en molts punts dels quals es noten als efectes de la improvisació i de la inseguretat, no són altra cosa que el preludi i un tast del que serà l’engranatge legislatiu a elaborar, un cop s’hagi foragitat els rebels de llurs darrers reductes.

Tal vegada no siguem nosaltres els més indicats per a marcar els camins pels quals hagi de transcórrer aquesta tasca de govern que s’està apropant. Amb tot, però, des de la nostra modesta esfera d’opinió, ens permetrem reproduir i comentar unes paraules plenes de bon sentit, pronunciades pel President del Consell d’Estat, Pere Coromines, en el seu discurs llegit per ràdio dies enrera. Deia l’il·lustre català:

«Als polítics i als homes de la petita burgesia que poguessin fer-se la il·lusió de fer tornar les coses a l’estat antic, aquest vell carregat d’anys i d’experiència els diu que la normalitat anterior al 19 de juliol no tornarà mai més. I als que han somiat amb dictadures més o menys dissimulades d’una sola classe social, els dic que no han d’oblidar els serveis que pot fer a la reforma futura aquesta petita burgesia que integra en gran part les files del Front Popular. L’èxit de la revolució està en la línia de coincidència d’uns i altres, i els que volguessin acceptar exclusivament els fruits de la victòria serien responsables d’una nova lluita que, en tot cas, resultaria en perjudici de la revolució».

Difícilment es podria fer amb menys paraules un resum més complet i exacte del sentit que ha de tenir l’obra revolucionària a realitzar, i a l’ensems una advertència més oportuna al més greu dels perills que enclou una possible desviació dels veritables anhels de l’opinió pública adicte al Front Popular.

Un dels fenòmens socials que el gran teòric del socialisme, Karl Marx, no va preveure –falla que modernament ha estat reconeguda per socialistes tan significats com el belga Henri de Man– és l’enorme puixança que ha assolit en la post-guerra i l’anomenada classe mitja. Professions liberals, petits propietaris, comerciants i industrials modestos, obrers benestants, etc., estaments que si bé no es senten identificats amb el proletariat totalitàriament revolucionari, s’hi troben aunats per un odi comú als privilegis dels grans capitalistes, de les potents empreses, de l’alt clergat, de la noblesa, del gran terratinent, damunt de la qual coincidència, precisament, ha estat possible intentar els experiments dels Fronts Populars.

Aquesta classe mitja, la petita burgesia, veurà amb gust totes aquelles mesures revolucionàries que es prenguin per a portar a cap el programa anti-capitalista que la lliga amb els partits obrers de classe. Àdhuc trobarà justificades les disposicions que, tot ésser estranyes a aquest programa, contribueixin a l’ensorrada definitiva de l’enemic que la voldria absorbir. Però seria perillosíssim que, una vegada empresa la marxa a favor dels que no tenen res contra els que tenen molt, no es frenés a temps i es lesionés amb caràcter de gravetat aquells que no són ni els uns ni els altres i tenen alguna cosa. El pes d’aquest sector neutre de l’opinió és decisiu en la marxa d’un país. Per si no basten les lliçons de les eleccions del 19 de novembre de 1933 i les del 16 de febrer darrer, en les quals la contradictòria posició d’aquesta força alterà per dues vegades la marxa dels destins de la República, podem retreure la que ens ofereix el poble alemany, on les masses petit burgeses un cop acabada la guerra es van lliurar al socialisme, perquè tretze anys més tard, sentint-se poc protegides per la social democràcia, contribuïssin a fer del nazisme una allau imponent i catastròfica.

Dèiem en el nostre article anterior que entre els actuals sublevats hi ha de tot menys feixistes veritables. Tinguem cura, ara, en portar a cap la transformació social que el país reclama, de no engendra’ls d’una manera efectiva i molt més perillosa, igualment com feu amb la seva orbesa el socialisme alemany.

Entre les forces del proletariat i de la petita burgesia nostres existeix una entesa que fa cinc mesos els va donar una victòria electoral i ara els en donarà una altra al camp de batalla; una entesa que ha estat segellada primer amb tinta i després amb sang. Uns i altres, tots plegats, hem de fer que aquesta aliança sagrada per a la defensa de la llibertat del poble, no es trenqui mai més. De la comprensió i de la tolerància recíproca, naixerà l’ordre nou que tothom desitja. Els exclussivismes, els recels, les imposicions, les desavinences entre els sectors que ara cooperen a l’esclafada dels vells privilegis i de les institucions caduques i retrògrades, serien el germen d’un futur i autèntic esperit feixista, que faria infructuosa tota l’abundosa sang vessada durant aquests dies tràgics que estem vivint.