Web de

Joaquim Amat-Piniella

Escriptor i intel·lectual manresà (1913-1974)

"foren els ulls terriblement cansats de l'Amat-Piniella allò que més coses
em van saber dir del que havia significat l'infern nazi". (Montserrat Roig)

El problema de la petita burgesia

Posicions

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 27-2-1937)

 

En l’edició de «La Batalla», òrgan central del POUM, corresponent al dimarts passat, trobem un editorial d’un interès innegable en aquests moments de transformació social que estem vivint, el qual sota el suggestiu títol «La clase media y la revolución», emet una sèrie de conceptes que no volem deixar passar sense posar-hi el nostre modest comentari.

Els que hagin seguit pas a pas la trajectòria política del POUM a través del període de temps que va del 19 de juliol fins ara, s’adonaran fàcilment de la rectificació de conducta que representa la publicació d’un article com el que comentem, de franca comprensió del greu problema que per als «revolucionaris marxinalistes significa l’existència al nostre país d’una petita burgesia «de mayor volumen que el proletariado».

L’editorialista de «La Batalla», afirma que el proletariat no podrà triomfar plenament si no aconsegueix atreure a la seva causa la classe mitjana, amb el benentès d’utilitzar-la com a força auxiliar i no caure sota el seu domini. Nosaltres que som uns convençuts de l’actual vitalitat del principi democràtic del dret que sempre té el poble de disposar lliurement dels seus destins, celebrem aquest reconeixement explícit del volum que té a la nostra terra la petita burgesia puix que això facilitarà molt la tasca que avui ens proposem.

L’articulista, però, en sentar les premisses que li permetran d’arribar a les conclusions finals, afirma que la petita burgesia ha demostrat la seva incapacitat per a realitzar una política independent de la burgesia i del proletariat. I amb això ja no hi estem d’acord.

No s’hi val amb identificar els partits d’esquerra i socialistes amb la petita burgesia, puix que si bé és cert que aquest sector d’opinió estava enquadrat dintre els partits esmentats, no era pas l’única massa amb què aquests comptaven. En el si d’aquests partits als quals se les han donat per titllar amb l’epítet de «burgesos», hi ha grans nuclis integrats per assalariats, per camperols i per intel·lectuals. Estem, fins a cert punt, d’acord amb creure un fracàs la política inoperant portada a cap per aquests partits, en el que va del 14 d’abril al 19 de juliol, a desgrat de llur base eminentment popular, però no l’atribuïm pas a llur contextura (és la que, al nostre entendre, millor s’adapta a la manera de sentir que ens és pròpia), sinó a l’equivocació gravíssima que representa no haver realitzat, des de bell començament una profunda transformació social, en el sentit d’extirpar els privilegis del capitalisme feudal, del militarisme i de l’església, obstacles amb els quals ha topat la democràcia en el seu fecund desenvolupament, però que de cap manera no malmeten la plenitud actual de l’única idea que permet el lliure joc de la voluntat popular, per molt avançada políticament i social que aquesta sigui.

A Catalunya, sobretot, on la petita burgesia, el petit industrial i el petit comerciant, representen de segles ençà l’eix de la nostra economia, seria un greu error històric negar-li l’acusada personalitat que té en els rengles del treball. L’obrer pròpiament dit, l’assalariat i el petit burgés no són pas dues classes en lluita. Són dues forces econòmiques que col·laboren i es complementen. Seria difícil en molts casos determinar on acaba l’una i on comença l’altra. Per això entenem que el programa de transformació social més adaptat a la nostra idiosincràcia nacional, no és ni el d’un partit estrictament obrer ni el d’un partit (per ara inexistent) integrat exclusivament per petits burgesos, sinó el que propugnin aquells grans partits d’àmplia base popular de què parlàvem abans, els quals en reunir el major nombre de voluntats porti a cap el redreçament de la nostra personalitat col·lectiva i l’establiment d’un règim politico-econòmic avançat i progressiu.

Són aquests partits en estreta col·laboració governamental amb la sindical única, que més tard o més d’hora les circumstàncies imposaran, que faran impossible per a sempre més l’entronització de la tirania en aquest país tan terrabastejat per totes les dissorts.

J. A. i P.