Web de

Joaquim Amat-Piniella

Escriptor i intel·lectual manresà (1913-1974)

"foren els ulls terriblement cansats de l'Amat-Piniella allò que més coses
em van saber dir del que havia significat l'infern nazi". (Montserrat Roig)

El perill del centralisme barceloní

De col·laboració

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 14-12-1932)

 

Potser  cap dia de l’any no es presta a parlar del que podríem dir-ne política literària, com el 13 de desembre, diada de Santa Llúcia, i data de l’atorgament del premi literari Joan Creixells. Parlem-ne?

***

Els que tenim en el fons del fons, quelcom d’ingenus, crèiem sincerament que els esdeveniments polítics que d’una manera tan radical han canviat la faç del nostre poble, farien obrir els ulls d’aquells catalans notables, que dient-se autonomistes i liberals, han deixat encimbellar per damunt del seu esperit, aquell instint centralitzant, avassallador i poca-solta que sol ésser producte de viure a la capital com a dintre una torreta d’ivori. Dissortadament, no ha estat així. Per a alguns d’ells, Barcelona és tot Catalunya. Les comarques no són més que derivacions burocràtiques del nucli de població més important, entronitzat en monopolitzador de la capacitat intel·lectual i situat en una posició hegemònica que té més de fictícia que de real.

No fa pas gaire temps que en les pàgines d’un diari d’Esquerra –«L’Opinió»- en Manuel Valldeperes escrivia que calia crear un organisme oficial que tingués el control de tota la premsa comarcal. Ningú no va creure oportú contestar-li aquest article que, si més no, posava en relleu l’opacitat del seu criteri. Per altra banda la seva importància quedava nul·la davant la monstruositat de la seva idea fonamental.

Però, heus ací, que en la secció de Lletres de «Mirador» de la setmana passada, aparegué, en les habituals Varietats, un curt comentari del senyor D.-P. (Díaz Plaja), ben relacionat amb aquesta qüestió ja que obeïa a un mateix estat d’esperit. Per a nosaltres aquest senyor no ha representat mai res. L’hem vist advocant pel surrealisme més desenfrenat en els famosos «Fulls grocs». I això basta perquè la posició universitarista que ha adoptat darrerament, ens faci l’efecte d’una primera etapa dintre la seva inconseqüència. Però l’incomprensible és que un setmanari responsable (i no parlem del seu aspecte purament polític) com és «Mirador», es presti a servir d’escambell a les elucubracions indocumentades (malgrat tota la seva erudició llibresca)  del professor Díaz Plaja.

Deia, doncs, dijous passat: «A Catalunya, cal confessar ho, hi ha molt poques revistes no barcelonines que depassin la xafarderia municipal o la política de llogaret. Algunes es preocupen de coses de l’esperit, però sempre segons el darrer clixé capitalí» (Llegeixi’s barceloní). Això no és cert. I per a comprovar-ho només cal agafar uns quants diaris comarcals: «Diari de Tarragona», «Diari de Sabadell», «Diari de Mataró», el mateix EL DIA de la nostra ciutat, etc. En tots ells hi ha un perfecte sentit ponderatiu i una posició alta, i en molts casos renovadora, que en res no desdiuen –proporcionalment– de la premsa barcelonina. Entre llurs col·laboradors hi ha homes que col·locats a Barcelona no farien cap mal paper, i que àdhuc, podria molt succeir, que fossin ells els qui gravessin el clixé que el senyor Díaz Plaja, víctima qualsevol dia de la seva inconseqüència es vegi obligat a emfarfegar amb la seva vastíssima cultura. Podria acompanyar les meves afirmacions d’un veritable magatzem de proves documentals. No cal. Tothom que s’hagi pres la molèstia de fullejar alguna vegada la premsa comarcal, s’adonarà que el senyor Díaz-Plaja s’ha enganyat en un miratge d’aquell esperit centralista que desvalora una gran part dels prestigis barcelonins.

Però suposem, per un moment, puix que cal examinar la qüestió en totes les seves facetes, que el redactor de «Mirador» ha constatat un fet cert.

¿Quí, sinó ell i tots els que amb ell estan d’acord, té la culpa de tot? Fixeu-vos-hi bé; sempre que les comarques es produeix alguna cosa, que aixeca una mica aquell punt de mira, que Díaz-Plaja retreu com a vilesa endèmica, si els òrgans d’opinió de Barcelona en parlen (sovint, el silenci és absolut), acostumen a fer-ho amics personals de l’autor de la producció (quan no és un parent!), o algun d’aquells crítics que no pretenen més que justificar l’enquadrament d’un nou volum dintre el marc de la seva biblioteca. Aquest esperit de xafarderia municipal, que Díaz-Plaja troba en les publicacions comarcals, no seria res més que una conseqüència lògica d’aquesta negligència que els capitalins tenen de totes les coses que s’esdevenen més enllà del cenacle d’Ateneu, de la redacció d’un setmanari i dels claustres d’una Universitat. Un producte natural de la seva èmfasi, de la seva pretesa superioritat intel·lectual i del seu egoisme tan ancien regime, tan centralitzant com els discursos del senyor Lerroux o els articles de Royo Villanova.

Les comarques van desempellegant-se, però, de la tutela dels capitalins. Els crits d’«Avançada» a Igualada, de «L’Amic de les Arts» a Sitges, d’«Hèlix» que fou, a Vilafranca, i d’altres que de moment no recordo, signifiquen quelcom més positiu que tots els propòsits redemptoristes dels que s’esquincen farisaicament les vestimentes, davant d’aquella situació de fet, que l’esperit que representen ha contribuït a crear. Aquestes agrupacions renovadores són la consciència d’un poble que es desperta. El cas paral·lel de les llibertats polítiques que ha aconseguit Catalunya, degut a l’esforç unànim de totes les comarques que la integren, ens demostra que Catalunya solament aixecarà el seu nivell cultural, mentre les comarques prenguin consciència de la seva responsabilitat i de la revolta moral que els toca dur a terme a Barcelona s’ha de circunscriure a ella mateixa. Barcelona no ha de manumitir a ningú. Són les comarques dempeus les que han d’exigir la seva emancipació.

La penya «Ara» representa aquest esperit reivindicador a casa nostra. Aplegueu-vos al seu entorn. El seu engrandiment podria preservar la nostra comarca del perill del centralisme barceloní. Aquest centralisme que adés sota uns posats protectors (cas Díaz-Plaja), adés sota un radicalisme absurd (cas Valldeperes), torna a relluir en aquests moments, quan tots plegats hem de fer una Catalunya nova.

J. A. i P.