Web de

Joaquim Amat-Piniella

Escriptor i intel·lectual manresà (1913-1974)

"foren els ulls terriblement cansats de l'Amat-Piniella allò que més coses
em van saber dir del que havia significat l'infern nazi". (Montserrat Roig)

El despertador

Joaquim Amat-Piniella
(“Assaigs”, núm. 2 - juny 1931)

 

Quan bo i endormiscat vaig sentir un crit esgarrifós ja no sabia en quina mena de mar navegava. Els meus somnis sempre han tingut un regust d’idiotesa. Així com hi ha individus que somien unes històries acidulades amb tota la fortesa d’un dramaticisme viu, que ploren i riuen i xerren, pensen morir-se, cauen del llit, etc., jo no faig cap de tots aquests acudits apinyolats. Si em vegéssiu somiar creuríeu que estic escoltant una melodia de l’edat mitjana, que estic davant de una donzella que porta «corpiño» pensant en la boniquesa d’uns ulls color blau-cel, amb la sobrietat d’un idil•li modern, amb la teoria sobre la relativitat, o amb l’abdomen encerclat d’un cuc.

Aquell dia precisament tenia un somni d’aquesta mena: un vers d’Espronceda se’m repetia amb una insidiositat que només pot venir del romanticisme, jo lluitava amb ell procurant resoldre la demostració del «Teorema de Pitàgoras». Era una lluita vertaderament diferent de les altres, no hi havia ni passió, ni honor per entremig. Solament un tic-tac monòton, ensopit i guinyolesc, era la nota tràgica de tota la guerra interna.

Aquell crit esgarrifós provenia de l’aparell de níquel que té un gust extraordinari en escoltar els meus roncs.

És aquest un aparell que se’m fa terriblement antipàtic quant, lluent, intenta reflectir parcialment els aspectes de la meva habitació. No puc veure la cara d’aquell meu avant passat, aquella cara que està enganxada a un quadro daurat, extrafeta i vilipendiada amb sornagueria. Aquell senyor té uns ulls fets de cercles concèntrics, un nas afinat com un piano, un bigoti caragolat com un grapat de serpents, la barba com un nap esfilagarçat, i el conjunt obertament doctoral, però amb la superfície corba del despertador pren un aspecte de cansalader, els ulls perden tot aquell prestigi adquirit a força de pols i de solellades, el bigoti la faisó de garbell d’olors, el nas es torna embotornat, i una barba de cabellera de ceba. Jo estic segur que aquell trastet em temia i m’estimava, extrems aquests, altres voltes, completament incompatibles. Comprenia que em temia quan en dar-li corda perdia tota aquella brillantor que m’enutjava; i que m’estimava perquè molts dies deixava de tocar a les set del matí per no fer ho fins a les set de la tarda. Semblava comprendre els dies en que jo tenia son i els dies que no en tenia. Sempre ho endevinava.

Un dia en vingué la criada de la dispesa amb una cara esglaiada... M’ho vaig témer.

–El despertador... –vaig cridar– espatllat? robat? La criada m’ensenyà un tros de níquel i tot de rodes.

–Un veí que ha marxat avui ha entrat d’amagat a la seva habitació i ventjant-se del despertador perquè cridava cada dia a les set del matí, l’ha estropellat d’aquesta manera...

Jo vaig pendre’l entre les mans i creia sentir greu de la seva mort. En la llauna niquelada i bonyegada va reflectir-s’hi la meva cara. No era la meva, era més lletja que la del meu avantpassat quan es trovaba en semblants condicions. Vaig rebotre els restes del despertador per terra i vegí que la servent es desfeia en una ganyota de rialla... Mai més he pogut veure l’aspecte alluentit d’un despertador. Em penso veure o bé la cara estereotipada del meu avantpassat o la meva semblant a un mapa pintat a l’aquarel•la...

J. Amat i Piniella