Web de

Joaquim Amat-Piniella

Escriptor i intel·lectual manresà (1913-1974)

"foren els ulls terriblement cansats de l'Amat-Piniella allò que més coses
em van saber dir del que havia significat l'infern nazi". (Montserrat Roig)

El concert del dissabte

Commemorant Bach

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 9-7-1935)

 

Per dos aspectes, sobretot, mereix ésser destacat el concert que, en commemoració del 250è. aniversari del naixement de Joan Sebastià Bach, es celebrà dissabte, a la nit, a la sala d’actes de l’Orfeó Manresà. Un d’ells, la figura a homenatge de la qual es celebrà l’acte; l’altre, la vàlua demostrada pels joves executants.

Una de les característiques experimentades avui en l’evolució de la música, és un retorn a la forma pura, a l’arquitectura i a la matemàtica transposades en el fenomen auditiu. «Si els músics moderns travessen els límits de l’ordre és solament per atànyer aquest ordre mateix», diu un crític francès. Strawinsky, Weill, Honneger, Auric, etc. són, amb llur retorn al ritme uns constructors de la música. Fent ratlla a l’expressionisme, a la vaguetat tonal i a la mitja llum dels romàntics del segle passat, segueixen una trajectòria de moltes rels clàssiques.

Bach, el clàssic dels clàssics, concebia la música com un joc geomètric bastit serenament damunt d’uns fonaments rítmics. És per això, davant el fenomen modern que hem esmentat, que un crític agudíssim, Roger Guibert, ha pogut dir: «La música de Bach té totes les qualitats que la fan ésser més jove avui que mai. No pot deixar de plaure una època plena de ritme i solidaritat com la nostra».

És més per aquest motiu que pel merament històric de l’escaiença del 250è. aniversari, que nosaltres creiem d’un interès primeríssim la celebració d’audicions del formidable autor dels «Concertos de Brandemburg».

***

Arran d’aquest concert, debutaren davant del nostre públic, un pianista, un violinista i una orquestra. Tres debuts, tres agradables sorpreses.

Josep M.ª Mestre i Miret interpretà al piano des de Schubert a Moszkowski amb la mateixa seguretat de les seves innegables condicions. Passà del matís i de la intenció al virtuosisme més impetuós, sense gradacions. Joan Pi, violinista, interpretà Bach, Mozart i Beethoven, en un contrast semblant. Ambdós palesaren un domini tècnic de l’instrument respectiu, forjat a còpia d’un estudi conscienciós i pulcre. De seguir per aquest camí no hi ha dubte que Manresa pot esperar molt de la jove maturitat d’aquests artistes.

La tercera part, dedicada íntegrament a Bach, anava a càrrec del violoncel·lista senyor Antoni Muset i d’orquestra de corda. Muset, exemple de continuïtat i de constància en el cultiu de l’art, interpretà amb molta justesa «Aria» i «Arioso». L’orquestra integrada en la seva majoria de músics no professionals, executà sota la intel·ligent batuta del mestre Marià Homs, el «Concert en Re» per a piano i orquestra. Disciplinada, coherent i voluntariosa ens oferí sobretot un primer i un tercer temps inoblidables.

¿Per què –preguntem nosaltres– no es constitueix amb els mateixos elements una orquestra de música de càmera per actuar en el successiu? Seria, n’estem segurs, una institució que podria col·locar ben alt el prestigi musical de la nostra ciutat. El nombrós públic, que assistí al concert i aplaudí entusiasta la labor dels executants, ens guardarà prou de mentir...

J. AMAT