Web de

Joaquim Amat-Piniella

Escriptor i intel·lectual manresà (1913-1974)

"foren els ulls terriblement cansats de l'Amat-Piniella allò que més coses
em van saber dir del que havia significat l'infern nazi". (Montserrat Roig)

"El camí de la vida"

El cinema

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 22-10-1932)

 

És la primera obra sonora d’una valor positiva que el soviets lliuren al mercat mundial. El seu director Nicolai Eikk ha aconseguit fer una meravella de tècnica, de plasticitat, de dinamisme i d’interpretació. Punts de vista, tots ells, d’una importància evident, però que no constitueixen pas aquell aspecte baix el qual s’han entaulat les discussions més vives i s’han exterioritzat les opinions més diverses.

Obeint –com almenys fins ara obeïa– l’art rus a determinades finalitats polítiques, no han faltat aquells que, esverats per la tònica conservadora del film «El camí de la vida», li han negat l’ortodòxia; com tampoc no han faltat aquells altres que han trobat aspectes netament marxistes. El que tothom ha estat conforme en reconèixer, tanmateix, és que el cinema rus ha entrat en una nova fase, filla de la immediatament anterior. Procés natural en un país que ha fet una revolució sagnolenta, i es veu avui en la necessitat de fer un esforç titànic per a situar-se a l’altura de les nacions més avançades del món. S’han acabat aquells films, fills, podríem dir-ne, d’una època revolucionària, aquelles obres plenes d’exaltació i d’ímpetu subversiu, aquelles filigranes de ritme molto vivace i de fúria destructiva. El que convé, ara, és crear un ordre nou, una societat superior i una cultura i una moral sòbries. Cal fer una tasca essencialment constructiva. Remarqueu, sinó, com s’han acabat els films tipus «El creuer Potemkin», «Octubre», «La fi de Sant Petersburg» (exceptuats els de propaganda revolucionària a l’Àsia), per a dedicar-se de ple als documentals (com a pas transitori) tipus «Turksib», «La línia general», «La Terra», etc., i a obres de reconstrucció moral, un arquetipus de les quals és, sense ombra de dubte, «El camí de la vida».

Heus ací un tema de la vida real. Un grup de perdularis, degenerats pel vici i per tota mena de crims, que degut a l’acció de l’Estat en posar-los a mans d’un company, d’un home ple de simpatia, i per uns procediments pedagògics profundament humans i liberals, queden ràpidament regenerats i convertits en homes de profit. Film, pel que pot concloure’s del que hem dit, concebut sota l’exponent d’un optimisme una mica ingenu; però que innegablement i potser per aquesta mateixa raó, pot constituir un excelent mitjà de propaganda revolucionària (sentit constructiu), sobretot en un país com el rus, primitiu, poc complicat, i que, malgrat el seu heroisme acreditat, comença a sentir un pregon desig de definició i de tranquilitat estable.

No cal dir que, en aquest sentit, Nicolai Eikk ha reeixit d’una manera admirable. Una gran sobrietat de mitjans, una visió molt justa de cada escena, un sentit ponderatiu del so, un patetisme ben dossificat i netament humà, un ritme segur, i una obra seriosa d’ambientació en la primera part. I sempre que pot, aquell lirisme del paisatge, com Dovjenko, com Eisenstein, que tots els russos porten arrapat a l’ànima.

Els protagonistes, tots ells, joves –alguns infants, encara– treuen a la perfecció aquells rols, que alguns d’ells, a ben segur, hauran viscut en la realitat.

«El camí de la vida», ens ha demostrat, si més no, que els russos no es queden pas enrera en el camí evolutiu del cinema sonor. Aquest cinema sonor que els americans s’entesten a fer parlar en castellà i que malmeten, els alemanys, amb les seves inefables marxes militars i les rialles d’aquells éssers panxuts i repugnants, que veuen la cervesa amb embut, en havent-se menjat tot un garrí cuit a la brasa.

AMAT