Web de

Joaquim Amat-Piniella

Escriptor i intel·lectual manresà (1913-1974)

"foren els ulls terriblement cansats de l'Amat-Piniella allò que més coses
em van saber dir del que havia significat l'infern nazi". (Montserrat Roig)

Dues dates i una lliçó

En el cinquè aniversari

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 11-4-1936)

 

Les festes commemoratives de l’adveniment de la República s’escauen, enguany, al cap d’una curta temporada d’haver obtingut els republicans una gran victòria electoral. Talment una coincidència de les que l’atzar es complau sovint a deparar als pobres mortals, veiem com ha hagut d’ésser dintre d’aquest mes d’abril l’inici de les tasques legislatives de les Corts sorgides de les eleccions d’ara fa dos mesos. Coincidència aquesta, que no es limita a donar un tema per a les converses de contertulis o, tirant llarg, per a un article periodístic dels de sortir del pas, sinó que, al nostre entendre, conté un valor simbòlic, l’abast del qual podria donar lloc a gràvides i prolixes meditacions.

Nosaltres –més modestos– ens reduirem a establir un paral·lelisme entre aquests dos catorzes d’abril, separats per l’escolament de cinc calendaris.

El 14 d’abril de l’any 1931 fou el cop de gràcia donat a aquell ésser agonitzant que era la monarquia espanyola. Aquesta, dèbil i malaltissa, per tal com era sostinguda per l’esquelet xaruc d’una dinastia degenerada, d’uns privilegis irritants, d’un centralisme foll, d’un analfabetisme positiu, no va poder resistir la càrrega de la quincalla primo-riverista. L’alçament del poble arran d’aquelles històriques eleccions municipals, fou per a la monarquia el temporal irresistible que ho arremolina tot. L’edifici estatal, tan esquerdat a còpia d’esperonades marcials i de remeis heroics, s’esfondrà per a donar pas a una mentalitat més europea, a una llibertat cívica i, en definitiva, a un règim més just.

Per causes que han estat escatides a bastament, entre les quals cal no oblidar la debilitat dels governants, els personalismes migrats, la indisciplina de la majoria parlamentària i la poca cura a evitar les filtracions monàrquiques al camp republicà, el règim va sofrir després un desplaçament cap el sector d’opinió, que era l’encarnació d’aquell esperit retrògrada que dos anys abans havia estat foragitat d’aquest país, aparentment per sempre.

Les conseqüències d’aquestes falles en l’engranatge polític de la República, i de la subsegüent desviació de les seves essències més substancials, s’han fet sentir prou durament durant el segon bienni, sobre la consciència republicana espanyola, perquè calgui consignar-les ací.

Amb la consulta popular del 16 de febrer, la República s’ha reintegrat al seu camí inicial. Ara com l’any 1931, ha estat superat l’obstacle que s’oposava al normal desenvolupament del progrés hispànic.

La solució de continuïtat registrada en la vida de la República arran de les eleccions de novembre de l’any 1933, amb la suspensió de la seva trajectòria avançada i renovadora, ha quedat anul·lada davant la rotunditat del triomf recent. I semblantment a aquell 14 d’abril, ha calgut enderrocar tot aquell edifici de regressió social que, valent-se de totes les armes imaginables, havia estat reconstruït per dissort de tots. És amb fonament de causa i no pas per cercar la paradoxa retòrica, que podem afirmar que el 16 de febrer ha estat un 14 d’abril. Remarqui’s que diem segon. Això és, que els homes que han triomfat van empesos per la força de la majoria dels ciutadans, igualment que l’any 1931, però a més porten a l’esquena el bagatge profitós de la lliçó passada. Les esquerres tenen uns deures envers la massa de l’opinió que els segueix, el compliment del quals els és ineludible. El primer d’ells és, indubtablement, menar la tasca del govern cap a una estricta observança dels punts exposats en el programa del Front Popular, que els serví de bandera electoral. El segon és evitar d’una manera absoluta la recaiguda en els errors, en les desavinences intestines, en els personalismes, que durant el primer bienni conduïren a la desfeta de l’obra republicana, portada a cap per les constituents...

Cal, en definitiva, no trair la confiança que el poble ha dipositat en els homes de la República. Del desencís de les masses desitjoses d’una renovació político-social profunda i intensa, en vindrien mals irreparables que a tots plegats ens interessa prevenir. Ja sabem que el poble és impacient, i això moltes vegades en comptes d’ésser un estímul és un destorb. Però sabem també que si una manera hi ha de calmar les impaciències, no és pas amb paraules més o menys ben administrades, sinó amb actes que siguin l’expressió i el precedent d’una norma de conducta.

La missió de les Esquerres és, doncs, delicada i transcendental. De la seva obra de govern depèn tot l’esdevenidor i la grandesa de la República. Però, nosaltres, d’aquest segon 14 d’abril, més que una temença o un recel, n’extreiem l’esperança viva de veure convertits en realitats aquells anhels sublims que, per segona vegada, han pogut aixecar tot un gran poble.

El discurs pronunciat pel cap del Govern, senyor Azaña, és alhora una falaguera prometença i una garantia de lleialtat. Podem sentir-nos optimistes...

J. Amat i Piniella