Web de

Joaquim Amat-Piniella

Escriptor i intel·lectual manresà (1913-1974)

"foren els ulls terriblement cansats de l'Amat-Piniella allò que més coses
em van saber dir del que havia significat l'infern nazi". (Montserrat Roig)

Dos films francesos

El cinema

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 29-12-1931)

 

És incontrovertible que l’aplicació de la sonoritat en el cinema ha servit d’alçaprem per a la reivindicació del cinema francès. El sonor ha sorprès tots els cineistes d’avantguarda en el moment en què ja cansats d’elucubrar i fer experiments sobre films, d’objectes i de ritmes abstractes, estaven a punt de retornar a un realisme més o menys ple de realitat. Des de Germaine Dulac fins a René Clair i passant per Cavalcanti, Carmine Gallone, L’Herbier, etc., gairebé tots s’han arraulit amb tota llur inquietud i llur afany de troballes sota la fèrula del cinema sonor. I és ara, davant les primeres mostres dels treballs d’aquests joves cineistes francesos que tothom ha convingut unànimament i espontàniament, que finalment reneixia el cinema francès, (si és que mai havia nascut), que les troballes inicials marcaven una ruta a seguir en l’esdevenidor del cinema parlat. Ells, abans que ningú, han sabut recórrer a la sobrietat de paraules per treure la sabor teatralitzant que camuflava i empobria aquell art incipient i en gestació. En aquest sentit, doncs, és plaent la vitalitat que caracteritza els nostres veïns d’enllà els Pirineus en les seves expedicions al camp del cinema sonor. Això sí, és una satisfacció amb un revers: l’enveja legítima que sentim nosaltres, quan veiem que encara hem de començar la nostra tasca en pro del bon cinema nacional, quan veiem que hi ha cases editores o distribuïdores de Barcelona que tenen la barra i el desvergonyiment de llençar al mercat films com «El Nandu va a Barcelona», que és una barreja informe de vulgaritat, de pornografia i de barroeria.

***

Retornem, però, al nostre tema inicial.

En aquests darrers temps havíem vist ja alguna producció esporàdica del nou cinema francès. «Sous les toits de París», «La maison de la fleche», «Je serai seule après-minuit», «Le roi des resquilleurs» i altres, han estat els heralds –com dirien els comentaristes de gran to– del cinema sonor dels nostres veïns.

Però, fins ara, en aquestes festes passades, no havíem pogut comprovar que l’art cinematogràfic francès era quelcom més que unes produccions aïllades i filles d’un atzar, era ja quelcom estable i en camí a constituir se en definitiu. Al nostre entendre, «Le million» i «Un soir de rafle», representen un ressorgiment espletorós en el cinema francès, abans tan pobre i desnarit. És per aquest motiu que considerem que aquests dos films representen el màximum de qualitat en els programes –mitjanies– d’aquestes festes de Nadal.

***

«Un soir de rafle» és dirigit per una senyora italiana, Carmine Gallone. Però una italiana aclimatada a París. En coneix l’essència, la intimitat. N’és una enamorada (coincidència amb René Clair). En la simple història d’un boxador que comença guanyant i acaba perdent (diferència amb els films ianquis) hi apuntala tota una obra d’art. Un ritme enèrgic i àgil, uns caràcters sòbriament traçats, una interpretació delicada i ben matisada (Albert Préjean i Annabella), un treball de «càmera» molt precís i una musiqueta deliciosa. Els combats de boxa tenen la virtut d’aparèixer-nos com a una salvatjada. La cara ensagnada, el panteig, el flanc a primer pla copejat d’una manera, obsessionant i el públic bramant com un paorós energumen. Un gran film.

***

René Clair és l’altre artista que ens ocuparà avui. «Le Million» és un pas normal, un esgraó sense res d’estridència, res de desviament, en la trajectòria iniciada amb «Sous les toits de París», i ja abans amb «El capell de palla d’Itàlia». Potser el tema s’acosta més a aquest darrer que no pas a l’altre. Una minúcia, un detall insignificant, però sense res de preciosista, serveix per a bastir una farsa delicada, d’un alt sentit burlesc. Allò que en «El capell de palla» era un embolic entre marit i muller motivat per la pèrdua d’un barret; en «Le Million» són els embolics no menys enginyosos, originats per la pèrdua d’una americana que conté el bitllet de la Loteria premiat amb un milió.

Tot això va amanit amb unes escenes graciossíssimes, d’un sentit còmic elevadíssim i d’una ironia que si bé penetrant, és, però, esponjada d’optimisme.

Les aventures per a retrobar l’americana es succeeixen en un acceleració vertiginosa. El ritme, per tant, és viu, molto vivace, i s’emporta amb ell l’espectador que no pot menys que riure o més aviat somriure amb una innegable joia íntima.

L. Gómez Mesa, el crític madrileny, deia parlant de René Clair: «René Clair es, sin duda, el único director cómico del cinema europeo. Su producción global es de risa. Pero no de carcajada. Sino primordialmente de sonrisa». Creiem que l’expressió de Gómez Mesa és encertadíssima.

Algunes escenes de «Le Million» són una vertadera troballa. La representació de l’òpera de Puccini «La Boheme» és quelcom extraordinària. I el final, amb aquella dansa de tirallonga és d’un gràcia abassegadora. Allà hi veiem dansant tots els personatges i personatgets que han sortit en el transcurs del film. Molts d’ells no tenen res a veure ni amb el milió ni amb el seu propietari, però és igual, la joia s’ha possessionat ja de tothom i en ésser possible àdhuc els espectadors del Kursaal hauríem ballat ben contents...

En la part sonora ens fou difícil captenir-nos el seu valor. L’aparell del Kursaal és un trasto infecte i impossible d’aguantar. Malgrat aquest «handicap» podérem apreciar en «Le million» una sobrietat notòria en el diàleg i una musiqueta estrènua com tot el film.

René Clair ha posat en la pràctica per segona vegada el seu lema en el cinema sonor: «Res de teatralitats. Res d’imitacions».

Nosaltres per la nostra banda recordarem «Le million» com a una fita en el cinema.

AMAT