Web de

Joaquim Amat-Piniella

Escriptor i intel·lectual manresà (1913-1974)

"foren els ulls terriblement cansats de l'Amat-Piniella allò que més coses
em van saber dir del que havia significat l'infern nazi". (Montserrat Roig)

Dibuixos animats

El cinema

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 23-3-1935)

 

Un film de dibuixos animats en colors és una garantia per a un programa de cinema. Creiem haver-ho dit ja alguna altra vegada: ja en podem ésser de mal assaonats els plats forts d’una sessió de cinema, que si en l’endemig et projecten una «Silly Simphonie» de Walt Disney o una historieta acolorida de Max Feischer, ja no has perdut el temps. Aquell quart d’hora deliciós et pagarà l’entrada. Hem esmentat dos noms: Walt Disney i Max Fleischer. Per ara els dos únics dibuixants que s’han atrevit a llençar se de ple a l’acoloriment dels seus films. S’imposa, per tant, que establim un paral·lel, en esguard a l’obra global de cadascú. El primer és un gran creador d’humor, el segon ho és de fantasia. Ambdós, grans artistes en l’art del dibuix, amb la diferència que mentre Disney és un ninotaire agudíssim que atorga a les seves creacions una tendresa humana solament comparable amb la que vessa Chaplin (remarquem, per exemple, la gran tragèdia del gos Plutó), Fleischer és l’estilista impecable que tot usant d’una tècnica peculiar es permet freqüents evasions cap a una irrealitat o sobrerealitat imaginativa, autènticament evocadora.

Les historietes de «Mickey Mouse» són una traslació de les característiques més profundament humanes al món animal. Observeu, sinó, com en els films de Disney apareix sovint la dualitat dels bons i els dolents, diferenciació netament humana. Hi surt també el que està de sort i el que està de desgràcia. Hi veiem també transportats sentiments d’amor, de solidaritat, de revenja. Els animalons de Disney, en resum, viuen, es moren, reaccionen com si fossin homes. Aquesta transubstanciació li permet de realitzar una visió satírica dels defectes i les qualitats dels humans, sense haver-se de sortir d’un to amable i matisat de gràcia exquisida.

Els protagonistes de Max Fleischer, en canvi, tenen forma humana. Des de la famosa Betty Boop als personatges de «La caseta del molí» no s’ha sortit d’aquesta base antropòidea. ¿I això per què? Perquè el dibuixant de la Paramount en crear els seus films no es proposa altra cosa que fer unes elucubracions gràfiques en un món diríem fantasmagòric, l’únic ressort còmic de les quals és sempre la sorpresa de l’imprevist, i gairebé mai, una conseqüència de la «condició humana» dels personatges. Encara que sembli paradoxa Fleischer és menys humà que Disney. La humanitat de Fleischer no depassa la forma.

En els films de dibuixos acolorits veiem com mentre l’autor del «Mickey Mouse» no ha modificat la trajectòria iniciada amb les aventures d’aquest popular animaló, i per a ell el color té l’única missió d’enriquir amb un nou element visual i tècnic la bellesa de les historietes, Max Fleischer s’ha valgut del colorit per a deseixir-se del fantasisme desbordat i presentar contes d’infants en un to normal. Talment com s’acostés a Walt Disney, l’autor de Betty Boop s’està humanitzant.

Apart d’aquest aspecte, és remarcable l’avenç teòric que s’està experimentant en aquest gènere cinematogràfic. Cada dia descobrim noves tonalitats, la matisació del color és a cada producció més acurada i perfecta. Una delícia per a  l’esperit i per als ulls com els dibuixos acolorits, amb la seva sola presència avalora un programa. Llàstima que alguns siguin doblats d’una manera lamentable!

***

No podem acabar aquesta crònica sense recomanar als lectors que no deixin de veure el film «Visca Villa!» que es projecta a l’Olympia. Val la pena de debò!

En parlarem com es mereix en el nostre proper comentari.

J. A. I P.