Web de

Joaquim Amat-Piniella

Escriptor i intel·lectual manresà (1913-1974)

"foren els ulls terriblement cansats de l'Amat-Piniella allò que més coses
em van saber dir del que havia significat l'infern nazi". (Montserrat Roig)

Danseu, folls, danseu!

El cinema

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 20-2-1932)

 

Havíem vist d’Harry Beaumont, el director d’aquest film, el titulat “Verges Modernes”; interpretat per la mateixa Joan Crawford, per Anita Page i per Dorothy Sebastian. En tenim un bell record. Avui no fa més que seguir la tradició que ell mateix havia iniciat.
Tant “Verges Modernes” com el film que estrenaren dimecres al Kursaal, volen donar una lliçó a la joventut. Pero això sense cap pruïja transcendental, sense voler fer una obra de tesi, sinó ben altrament, no sortint d’una lleugeresa discreta. Per aconseguir els seus propòsits Harry Beaumont ha cregut sempre més convenient escollir com a intèrprets dels seus films aquella joventut americana, les menges de la qual són a tothora l’esport i el jazz. Joventut despreocupada, sense cabòries, però absolutament dinàmica, viva, que sap infondre un optimisme altament convenient. Aquell pol oposat al sistema alemany. Potser és per aquest motiu que els films de Beaumont, com els de Blystone, com els que interpreta William Haines, com Sue Caroll, i tantes altres personalitats del cinema ianqui, arriben a plaure’ns. Són nets, desinfectats de tot sentimentalisme poca-solta i ben situats dintre el ritme de la nostra època. És una joventut, la lleugeresa i la manca de prejudicis de la qual no li lleven pas la moralitat, en el recte sentit del mot. (El cas de la protagonista, que renuncia a un matrimoni que podria semblar de conveniència, ho demostra prou clarament.)

“Danseu, folls, danseu!” és la història de dos germans –un noi i una noia- que de milionaris devenen, ella periodista i ell traficant d’alcohol. Amb una colla de trucs de consuetud en aquests films de “gàngsters” i amb una esgarrifosa matança, s’acaba aquesta història. En conjunt vol demostrar que de segur seria més convenient que aquesta joventut aprengués de fer alguna cosa útil i no ballés tant. Però com ja hem dit, ho diu d’una manera altament simpàtica.

Però, en fi, el millor que conté el film de Beaumont no és pas tot això de “moraleja” que pot incloure. El millor és, indubtablement, el conjunt de qualitats cinematogràfiques que l’avaloren. L’estudi dels tres ambients, de les tres vides completament oposades que s’interferencien en el transcurs del film: la d’un milionari, la del periodista i la del traficant d’alcohol, és portat a cap amb un profund coneixement del “découpage” cinematogràfic, amb un ritme normal, sense brusquetats.

Hi ha escenes d’un patetisme extraordinari. Recordem, per exemple, quan el pare cau mort al veure’s arruïnat, entremig del públic borsista que ni se n’assabenta i segueix atent a les operacions. Recordem també, l’assassinat del periodista, que ens rememora les millors escenes de Mamoulian i Sternbarg; i la sortida d’ella de la redacció del periòdic entre el teclejar de les màquines d’escriure.

Però, tot plegat res, al costat del treball d’ella, de la meravellosa Joan Crawford. Actriu d’una sensibilitat extraordinària, d’una bellesa arquetipus (ja li diuen la Venus de Hollywood) i d’una intel·ligència que la situen en un dels primers llocs del cinema. A més a més, dansa bé i posseeix un acurat estudi del gest.

Ajuntem a tot el que hem dit el que el film tingui una fotografia molt bona, -excel·lent valoració de les llums i de  les ombres-, uns personatges adequats i que se’n surten molt airosos i un treball de càmera envejable. Els interiors del cabaret són remarcables pel decorat d’una faisó molt moderna.

És a dir, que en conjunt és un film que es val molt més de dues sessions entre setmana i encara amb un públic escàs. És inaudit pensar que es pot donar la prioritat a un film “Totalmente hablado en español”. I consti que no ho diem per “Mamà”, car les referències que en tenim són molt vagues.

AMAT