Web de

Joaquim Amat-Piniella

Escriptor i intel·lectual manresà (1913-1974)

"foren els ulls terriblement cansats de l'Amat-Piniella allò que més coses
em van saber dir del que havia significat l'infern nazi". (Montserrat Roig)

Cinema europeu

Contrastacions

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 21-3-1934)

 

En un comentari publicat a «Avançada» parlàvem incidentalment de la gran afluència de directors, tècnics i actors europeus al món cinematogràfic que l’oncle Sam tan amorosament protegeix. Les causes es poden concretar en una de sola: la folgança econòmica en la qual es belluguen els americans. Poden pagar més bé, porten la capdavantera del progrés tècnic, saben el valor del «bluff», disposen d’un material humà senzillament immens, i tot plegat fa l’efecte d’un focus màgic que atreu amb les seves pampellugues tots els talents sense fortuna. A canvi d’això, però, quants sacrificis no els imposa? El talent que a Europa podia desenvolupar-se a pesar de la penúria econòmica, o satisfer almenys aquelles aventuretes genials, imposades per la inquietud artística que el rosegava, aviat troba a Amèrica una colla de limitacions a la llibertat d’acció, que la casa productora imposa per exigències del negoci. Sovint, també, cal donar satisfacció al gust del públic a menjar «estrelles», i llavors veiem com un director ha de sucumbir davant les imposicions d’una «star» confitada qualsevol –casos Sternberg i Mamoulian amb la Marlene Dietrich. No és estrany, doncs, que en contemplar, ja sia superficialment, l’obra dels directors europeus transplantats a Amèrica, vegem que mentre per una banda el to de la tècnica de llurs nous films va en augment, deixen de tenir, llevat de rares excepcions, aquella dignitat i aquella personalitat en la tria i en el desenrotllament dels temes.

Davant d’aquesta asquerosa comercialització del cinema americà, que arriba a prostituir els genis que compra a Europa (sense que això vulgui que tot el que es fa a Amèrica sigui dolent, ni molt menys), no és estrany que vegem amb satisfacció l’increment que va prenent el cinema europeu. A la producció d’Alemanya, França, Rússia, hem d’afegir l’anglesa, que s’ha destapat enguany. «La vida privada d’Enric VIII» (film desgraciat pel doblatge), «Jo he estat un espia», «Lladres i tenors», «El rei dels hotels», són films que dintre del gènere respectiu acrediten una cinematografia nacional.

Un bell exemple a seguir en el nostre país, on el cinema és la materialització del nostre cretinisme temperamental.

A remarcar també dels films europeus vistos darrerament, «Volen les meves cançons», un episodi de la vida de Schubert, potser no ben bé autèntic, però d’una força lírica del tot complaent. Una realització que no té res a envejar dels americans i una interpretació com poques.

Creiem sincerament en la independència de l’art. Deslligat de finalitats polítiques o d’interessos d’empresa. L’art es deu a ell mateix.

Un art  mediatitzat és un art condemnat a mort, sense altre possible indult que el d’una rectificació.

Per això, davant del Cinema europeu, lliure, sense limitacions (fent excepció del cas rus), sentim com una alenada d’aire fresc i encoratjador.

Encara que fracassin sistemes de vida de factura cent per cent europea (sinònim de civilització), i retornem en moltes coses a una edat de barbàrie, mentre en el terreny artístic no s’observi un davallada, serà senyal que si més no, el nostre esperit és prou viu i despert per ésser ell qui ens faci superar totes les maltempsades.

J. AMAT I PINIELLA